cagat de por (19)

Arribo corrent al poble i ja sento crits, veus, xiscles...
En Qi em veu i em fa senyal de que el segueixi, em duu de pressa, què em vol fer veure?
S’atura a mig carrer i amb el dit m’adreça... oh, no Déu meu! Una criatura de dos anys s’està al costat de la seva mare estesa al terra, aquesta li falten les dues cames i li surt sang del cap. La criatura fa bots al voltant del cos, plora molt fort, amb ràbia i amb les mans em diu que vingui i que ajudi a la seva mare, però ara només és un cos trinxat. Com li puc fer entendre al nen? Què és el que haig de fer ara? Prenc la criatura d’una volada i me la poso ben arrapada al pit, l’estrenyo amb força, encara plora més fort.
Com pot ser tanta merda?!!! Ja n’estic fins els collons, no vull veure més aquestes coses. Jo també em vull morir, vull morir, vull moriiiiiiiiiiiiiir!!!
Començo a córrer pels carrerons amb el nen als braços sense saber on anar, hi ha més gent estesa al terra. Alguns fan el que poden per apagar el foc de casa seva amb els perols de cuinar.
Una dona ve a mi i m’estira d’un braç, fa que la segueixi. Se’m porta dues cases més avall, el seu home seu al terra i recolza l’esquena a la paret, té un trau molt gros al cap i el braç esquerre té un tall que se li beu gairebé tot l’os. La dona em crida i vol que m’afanyi, no puc fugir, m’exigeix, no em puc negar a res. Li passo la criatura i m’ajupo envers el ferit. Tots dos ja són grans i ara no sabrien com viure l’un sense l’altre. Obro la bossa de la farmaciola del soldat mort i remeno per dins, agafo una gassa i li aboco un raig d’un líquid d’una ampolleta que suposo deu ser un desinfectant, val més que ho sigui, li pinto amb la gassa tot el tall del braç i ho embolico de qualsevol manera perquè no li caiguin.
Al seu cap, a la ferida també li tapo amb una gassa, com no sé com fer-ho perquè no vagi a parar a terra, li faig aguantar a l’home amb la mà del braç que té bo.
Algú més m’ha vist i també em fa de manera que el segueixi, que en veuré de desgràcies, Senyor! M’assenyala la seva dona que plora i xiscla per un cos petit que hi ha al terra, m’ajupo per veure’l més bé, però ja està llest. Malgrat això ells no es resignen m’empenyen i em miren, esperen que faci el que sigui. Li poso la meva mà al seu pit i l’empenyo unes quantes vegades perquè vegin que estic per ell, però no hi ha res a fer. M’alço, acoto el cap, giro i me’n vaig, darrere meu escolto els seus crits planyívols.
Arrossego per terra tres cossos i els deixo allà on em diuen.
Tant l’àvia com en Qi han estat de sort, gràcies, Déu meu.