cagat de por (16)

Tot el dia que està plovent, sé que en aquestes terres quan plou, dura dies i dies. La casa on estem l’àvia i jo s’aguanta com pot i ja sabem a quin racó ens hem de col•locar per a no mullar-nos.
Em consta que en dies així les patrulles japoneses no surten del seu campament, puc estar tranquil. Pot ser caldria aprofitar-ho i fer camí.
Aquest mati se m’ha acabat els sucre de la bosseta de paper i no sé pas que li podré posar al monyó de Qi per curar-lo els propers dies.
Quan plou Qi n és amb nosaltres, on es deu aixoplugar?
He descobert a un extrem del poble, com una mena de capella, al fons hi tenen una imatge daurada i davant d’ella hi ha com uns enormes cendrers on hi cremen uns bastonets que fan molta olor, no sé pas que deu ser. No m’hi acosto gaire, el baf tan fort no en deixa empassar bé l’aire, per tant em quedo fins a unes passes més enllà del llindar. La gent hi entra a qualsevol hora, les portes estan obertes de bat a bat, i fan com que preguen a la imatge.
Encara tenen fe després de tant patir?
Al meu poble, els dies de cada dia només obren l’església una estona del molt dematí per fer una missa, i un cop acabada les dones, gairebé sempre són dones, s’hi queden a resar.
Els que som joves ens les mirem amb sornegueria, fem un espetec, amb la llengua i les dents de dalt de menyspreu, i diem que tot això de la religió són romanços de quatre velles, que cal ser més pràctics, el que no facis per tu mateix no esperis que baixi algú del cel i t’ho arregli.
Però en el temple petit que tenen en aquest poble m’hi estic a estones, no sé res del que creuen ells, em fa l’efecte que ve a ser el mateix a tot arreu, una imatge religiosa, persones pregant, silenci...
M’hi estic assegut al terra i m’espero, i no sé pas que és el que estic esperant, deixo que el temps, que va passant, m’entri a dins com l’aire quan respiro. La imatge, la quietud, la poca claror i el poc soroll em fan venir com un qui sap què i aleshores em sento bé.
L’àvia no para ce cantussejar i amb les mans fa veure que està cosint. Pot ser ja no hi creu en res o ja no deu tenir cap per aquestes coses.
En Qi, que tot sovint riu sol, una vegada va entrar amb mi al temple, però de seguida va fuma el camp. Al meu poble, en conya, diríem que aquest home és un bolxevic. Com ja no el podré seguir curant, valdrà més que aprofiti per marxar d’aquest poble. Si deixés de ploure una mica de seguida m’aniria. Si m’encanto massa per aquí segur que arribarà la veu als soldats japonesos. Em faig creus que encara estigui viu i sencer.
Pot ser el déu d’aquesta gent li caic bé, malgrat que no sóc res.