cagat de por (12)

Què et puc dir, amic meu? Tu que m’estàs llegint, sàpigues que aquest relat, qui de debò l’està escrivint no sóc jo, el que té el seu nom a l’encapçalament, en realitat l’autor de tot això és desconegut, a mi em pertoca només agafar l’estri d’escriure (bolígraf o llapis), el full de paper i deixar-los que vagin fent. Me’n cuido de la part mecànica, però tinc curiositat per saber l’origen de tot el que s’explica. Com puc esbrinar d’on surten els pensaments, les fantasies? Desprès, quan repasso l’escrit, em sorprenc del que llegeixo. Penso que tot el que veig és aliè a mi i no sóc digne de posar-li el meu nom.
Em penso que és de persona honesta deixar-lo ben exposat. Qui sap si un dia descobriré que s’amaga dins meu.
Inicio la continuació del relat.

Anem agafats de la mà, ara el caminar és més lent, però no em puc quedar tranquil, sempre haig de vigilar, amb la vista molt lluny, no fos cas que apareguin uns soldats enemics. Així em donarà temps d’amagar-me. Aleshores hauré de deixar l’àvia sola, em sabrà greu, però si no ho faig m’atraparan com un conill.
No haig d’estar gaire més temps amb ell si en vull sortir viu.
Ja és mitja tarda i la calor ha afluixat una mica, torno a albirar unes cases, aquest poble sembla més gran, encara ens falta molt per arribar-hi.
L’avia se’m para al mig del camí i no em vol seguir, l’haig de tibar una mica per tal que continuï, pot ja deu estar cansada. Fem cinc o sis passes més i altra vegada torna a aturar-se, així no arribarem mai.
Definitivament em deixa la mà i se’n va fora del camí. Què haig de fer amb aquesta bona dona? Ella es baixa els pantalons i, sense cap vergonya, es posa a pixar i a fer caca. Ara entenc perquè em feia para a cada moment i jo no entenia res. Em pensava que eren la mena de coses que fan els bojos. Ja posats a fer i aprofitant que no es veu a ningú a prop, em poso a fer el mateix, que m’ha fet venir ganes la dona. Per netejar-me faig com ella, agafo pedres esmolades i me les passo.
Tornem a ser al camí. Quina manera d’anar mig nets. Potser farà més d’un any que no em rento bé, d’ençà que ens varen fer presoners.
Al camp vigilat per arreglar-nos, una miqueta, ens creuava un rierol, l’aigua en prou feines ens arribava a tocar els turmells. En aquestes aigües ens pixàvem i ens rentàvem com podíem. Ens abocàvem aigua a sobre amb els bols de menjar. Teníem que estar al cas de com baixava l’aigua, tot sovint hi surava un cagarro, les latrines dels japonesos eren una mica més amunt.
De fet quan vivia a casa em dutxava dos cops al mes i no havia de patir per com veia l’aigua, així si que donava gust.
A la caserna érem més polits. Una vegada, ja estirat a la llitera, els meus companys varen començar a xiular-me i a rondinar. Tot cridaven amb veu alta que no es podia aguantar la mala olor que jo fotia i vaig haver de llevar-me i dutxar-me en cinc minuts perquè callessin d’una vegada. Així em vaig acostumar a passar per la dutxa un cop per setmana, com feia gairebé tothom, i ja em deixaren en pau.
Al camp de presoners, a molts de nosaltres se’ns veia la ronya a les línees de la pell on es fan els plecs, això ja no cridava l’atenció, era del tot normal.
El que si és ben fotut són els bitxos que et corren per tot el cos i no sabíem que havíem de fer per treure’ls de sobre. He vist a un company que es despullava i ja tot nu, passar-se tot un matí perseguint els polls per la seva roba, quina bestiesa, dos dies més tard ja tornava a estar ben igual.
Quan ens ajuntàvem per petar-la una estona, sempre aprofitàvem que teníem les mans lliures per caçar-ne. Quan ja els teníem llavors els fèiem espetegar amb les ungles i sentíem un crec. Havíem arribat a competir per veure qui en tenia de més grossos.
Al segon dia fe fugir vaig trobar un riu prou fonda perquè de genolls em pogués capbussar. Des de aleshores ja no n’he tingut més.
Ja hem arribat a les cases, per ara la gent no ens diuen res i aviat es farà fosc.
Cerco un lloc arrecerat, darrere de les cases. Seiem i ens mengem les fruites. El que es jo m’estiro al terra per agafar el son, però l’àvia es manté asseguda, cantussejant.
Bona nit, àvia.