cagat de por (11)

El cel s’està ennuvolant, tornarà a ploure? Per aquests camins és fa difícil veure una ànima, deu ser per la guerra. Tothom té por, tothom es deu observar i només s’allunyen de casa si els hi cal molt.
També veig esplanades sense cultivar, deixades de la mà de Déu, pot ser els que les duien han marxat o ja no hi són a aquest món. Fins i tot si es veu un arbre solitari sembla com si estigués plorant.
Em penso que les plantes, els vegetals, no són indiferents als desastres dels homes, també entenen quan la gent té pànic, quan s’odia. Ells veuen com les famílies que trepitgen la pols del camí i duen només un farcell amb els que els queda de les seves cases, dels seus records, de les seves vides, sense saber cap on van, saben que ja no tenen res no són res. Però els queda per sempre l’odi que guarden ben a dins com si fos una llavor negra, que els hi cou i roman expectant, amb els ulls mig clucs, que un dia podran treure enfora, esdevenint la llavor en un monstre de set caps, assedegat de sang de tot allò que fa pudor de l’enemic. Si passen els anys aquesta llavor serà el llegat que deixaran als seus menuts, perquè quan jo no hi siguin els grans, aleshores els joves estaran disposats a començar una altre guerra i fer-los pagar tot el que ara estan rebent.
Més valdria anar-se’n, trobar un lloc on no et conegui ningú, fer ras amb el que hagis viscut, ni tan sols recordar el teu nom i la teva llengua, fer net del tot, que quan et trobis amb una persona no t’hagis de plantejar si és amiga o val més protegir-te de ella per si de cas.
Els arbres tan enormes que es veuen en alguns indrets, s’adonen molt bé quan tenen a prop seu quitxalla que juguen contens a cuca amagar, o una parelleta s’aprofita de seu recer per començar a tocar-se, també es deuen espantar quan senten els trets en les execucions o els crits de dolor en les mutilacions.
Segur que tot el que neix, creix, es fa gran i mor, deu tenir com una memòria, com nosaltres, i també deu tenir com una mena d’esperit, per què no podria ser?
Tots aquest pensaments em deuen venir perquè estic sol i gairebé sense menjar. Em sembla que m’estic trastocant.
Al camí, ben lluny, veig algú sota els arbres. Ja no tinc esma d’acotar-me, vaig tirant i ja m’ho trobaré.
Ja es veu el que és. Una dona molt gran i té un aspecte penós, Què hi deu fer tota sola? És petita i esquifida, duu els cabells tal com cauen i plens de nusos, la roba amb tot d’estrips i bruta com si s’hagués rebolcat per terra, no para de bellugar-se, no hi és tota, vet aquí.
Es va gronxant el cos cap endavant i cap endarrere. No sé pas que està dient, sembla que canti o resi. No em fa cas.
Ves per on ens hem trobat dos éssers desgraciats. Com pot ser que l’hagin deixada així? Pot ser no té a ningú. Aquest món és una merda.
Bé, no hi puc fer res. Que tinguis bona sort, adéu-siau.
Tiro camí amunt, que fa una mica de pendent. Estic una estoneta caminant i em giro, l’observo de lluny. Ella està al seu món, val més no pensar-hi, prou malament que em van les coses.
Faig unes passes més i me la torno a mirar. Ja no es pot distingir si és una persona de tan lluny que és. I a mi què se me’n dóna? Si no puc procurar per a mi, què n’haig de fer dels altres? Au, ves cap endavant i no hi pensis més!
A la merda! Ja no puc més, em dono la volta i m’entorna cap ella. No sé pas si estic fent bé o malament, si toco o no toco, però jo no em veig amb cor de deixar-la tota sola i que li passi qualsevol animalada.
M’atanso a ella i la fito bé. No tinc res per ajudar-la. A veure que puc fer.
L’agafo d’una mà i me l’emporto, de moment em va seguint. Anant amb ella segur que sóc home mort. Ho tinc més difícil per engegar a córrer o tirar-me darrere unes mates que em tapin bé si veig soldats japonesos.
El que faré és anar seguint i quan em trobi amb una casa de camperols o un poblet, la deixaré allà. Pot ser algú se’n farà càrrec. Què més es pot fer?
Per fi ja veig tres o quatre cases, qui sap, fins i tot la coneixeran i l’acolliran.
A la que arribo de seguida corre la veu i surten dones de les seves cases.
Deixo anar la mà de la dona i faig per continuar tot sol, però què cony els hi ha agafat a aquesta gent? Sembla com si la dona que he dut fos una empestada. Es posen com boges a cridar i l’empenyen cap a mi perquè me l’endugui.
Ja ens anem, ja ens anem. Cony de dones! Per tal que fem més via ens donen un parell de fruites i una fulla amb un pilot d’arròs bullit.
Ara sí, ara si que estic conforme. Sortim del poble i només que estem un tros més enllà de les cases la faig seure i ens posem tots dos a menjar-nos l’arròs, la fruita me la guardo a les butxaques. Desprès ens alcem i ens allunyem.
Se que ens estan mirant des de les cases per veure si fotem el camp d’una vegada.
Doncs ja ens anem. Aneu totes a pastar fang!!
Quines ganes de complicar-me la vida, però de moment ja ens hem atipat el dos, amb això ja estic content.