cagat de por (10)

Segueixo fent camí, ara, si puc procuraré anar en direcció oest, no crec pas que em dugui a cap lloc, hauré de fer uns tres mil quilòmetres per reunir-me amb el meu exèrcit. El més segur és que abans em cacin com un conill. Alt com sóc i amb aquesta pinta d’occidental que tinc, tothom ja sap, fins i tot els nens, que estic fugint i també saben que els passarà si m’ajuden. En aquestes terres no hi ha compassió per a ningú.
El meu amic em deia que en aquest món, sempre t’has de buscar la vida, no esperis mai que algú et vingui a ajudar. Però també era el primer a fer el ploricó per obtenir un rosegó de pa o una burilla, era la seva manera d’espavilar-se. El que és jo, per no demanar res, acostumo a carregar-me la feina tot sol, que en sóc de ruc. Però em fa vergonya de fer el pena, en canvi , els que tenen més barra, ho veia a l’obrador, treballen la meitat i estan més ben mirats, els tenen per uns llestos.
A tot arreu deu ser el mateix. De ben segur que aquí, sent tan diferents a nosaltres, també n’hi ha que pugen a l’esquena dels altres.
Ep!!!... hi ha una figura que es belluga, gairebé on es perd la vista, que faig?
Cal anar-hi, amb molt de compte, però cal anar-hi. A veure si em pot servir d’alguna cosa.
Si, ja veig que és un home, camino mig acotat per entre mig dels arrossars, aviat el podré guipar més bé.
Ara el veig més bé, és un avi, assegut a la gatzoneta d’esquena a un bosc de canyes de bambú. Fa com que menja, està menjant!!!! Hi haig de ser amb ell. Peti qui peti, encara que em matin.
Em penso que encara no m’ha vist, calça unes sandàlies de cordam, duu uns pantalons esparracats i un barret de palla força desfet.
Ara ja s’ha adonat que sóc aquí, em quedo quiet. Ell, el primer que fa és cercar amb la mirada el ganivet que fa servir per tallar el que sembla cansalada, i, el té al terra, amb la mà se l’atansa més a prop seu, per sentir-se més segur.
Perquè no s’amoïni tant, m’assec al terra, com ell. Que no es pensi que li vull fer cap mal.
Només em fixo en el menjar que es fica a la boca i va rossegant poc a poc.
Ell fa com que no està per a mi, però sé que em vigila de reüll.
Ja s’ha adonat que sóc un pobre desgraciat i no em queden forces per barallar-me amb ningú i, si ho fes, aquí no estan per romanços, m’escorxarà amb el seu ganivet.
Si disposés d’un bon bastó el podria atacar i prendre-li el que té als dits i va traient de la seva bossa, però no hi ha ni un roc per fer-li mal.
De ben segur que ell em guanyaria, és prim com un secall, mes se’l veu fort.
Sembla que ja acabat i m’adreça una llambregada. Es posa dret, jo també m’aixeco, s’espolsa els pantalons i recull les seves pertinences.
Ara se’m queda mirant, què cony estarà pensant?
Fica la mà dins la seva bossa, treu un bocí del seu menjar i me’l llança.
Jo, com un gos famèlic, l’atrapo a l’aire i de seguida me’l foto a la boca. M’afanyo a empassar-me’l sense mastegar gaire.
Em llança un altra bocí. Aquest ja hi vaig més a poc i me l’empasso més bé.
Ell ja comença a caminar, però no em treu la vista de sobre, no se’n refia gens.
Ja el tinc molt lluny. Per què ho ha fet? Quin deu ser el seu ofici? En que creu? Té família, una casa, està sol?
El meu avi, que duia els pantalons esparracats com ell, en el bon temps sempre feinejava a l’hort. Si el meu avi s’hagués trobat amb un miserable com jo, l’hauria ajudat?
Si me’n surto d’aquesta, crec que també ajudaré, malgrat que em quedi gairebé sense res, a qui vegi afamat.
Bestieses, allà tothom va tip i si no mires primer pel teu cul, ets un ruc de mena. El meu oncle deia que prou problemes tenim nosaltres, que encara ens hem de preocupar dels els altres.
El cert és que aquest home m’ha donat una mica de menjar, sense ser cristià, aquí ningú ho és.
Com és que hi ha gent que m’han ajudat? Primer aquella iaia i ara aquest avi. Aquesta bona gent no s’han deixat prendre el que tenen més a dins seu per monstre de la guerra. Però sé d’alguns companys que de seguida obren la boca als soldats japonesos per rebre un bol més ple d’arròs, o perquè els vigilants no els siguin tan durs com a la resta dels companys, així s’estalvien algun càstig.
Pot ser hi ha gent que neix així i sempre faran igual a tot arreu.
Podem canviar de com som?