Bufar i fer ampolles

Durant els bons temps tot era bufar i fer ampolles. Malgrat la bonança econòmica i l’optimisme regnant la situació plantejava alguns inconvenients. A les cases, plenes a vessar de recipients de vidre, hom es desfeia d’aquests descaradament. Els transeünts, sabedors i conscients de la situació, protegien amb casc les seves testes dels objectes vidriosos projectats des de les finestres. Els vidres, escampats pertot arreu, dificultaven la circulació a vehicles i vianants.
No cal dir que la indústria del ram en poc temps experimentà una forta davallada que portà a nombroses empreses a la fallida. Tanmateix, totes aquelles disciplines relacionades amb l’art de la bufera es ressentien de la inusual situació. Saxofonistes, flautistes, dolçainers i demés músics del ram del vent arraconaven llurs instruments incapaços de produir cap so. Al mateix temps, nens plorosos accionaven interruptors per apagar espelmes d’atretzo el dia del seu aniversari i àrbitres esportius substituïen el tradicional xiulet per d’altres utensilis menys perillosos.
D’altra banda, els faquirs aprofitaven l’avinentesa per omplir els seus matalassos a l’hora que degustaven el cruixent i punxant aperitiu, i els més espavilats, amb olfacte pels negocis, creaven empreses de neteja per oferir els seus serveis a les institucions.
De la nit al dia el vent bufà en una altra direcció i la crisi s’instaurà en la vida de la pobre gent. Per sort, ja no plovia objectes de les balconades. Els nens tornaven a bufar les seves espelmes alhora que simpàtics pallassos inflaven globus multicolors. Els instruments, abans inservibles, sonaven amb renovades energies i els esportistes eren amonestats de nou al so penetrant dels xiulets. Només un contratemps, les soles de sabata de tota la població havien estat envaïdes per una curiosa substància marronosa, llefiscosa i d’una desagradable i penetrant olor a merda.