BREVIARI D'UN EX DEIXAT DE LA MÀ DE LA SEVA DONA. CONY

CONY: Per a mi la llengua catalana té dues paraules bellíssimes, perfectes, tant pel que signifiquen com pel seu so: llibertat i cony. Cony i llibertat. No em feu la putada d’haver de triar una de les dues, si us plau, perquè em veuria en la cruel tersitura de triar entre el pare i la mare. No cal.

Hi ha una cosa que em sorprèn molt: com és possible que els catalans considerem “cony”, que es una paraula preciosa, amb una sonoritat perfecta, amb una elegància natural indiscutible una gruixuda o de mal dir i, en canvi, vagina, que rima amb aspirina o anfetamina, l’adequada per anomenar el cony. Jo crec que això només s’explica pel noucentisme de mossèn Pompeu, que es van obstinar en ignorar que el poble mai no ha dit vagina al cony. De fet, estic segur que encara hi deu haver gent que quan li preguntes on tenen les dones la vagina no en deuen tenir ni idea. És possible que hi hagi algun mascle que no se les hagi vist encara amb cap cony, però estic segur que en té referències molt concretes.

La plasticitat de la paraula fa que el cony sigui una de les paraules més utilitzades del llenguatge català. Queda bé dir-la perquè la seva musicalitat és evident i ens ajuda a arrodonir gairebé qualsevol frase. Imagina’t que en comptes de: avui estàs preciosa, cony! Diguèssim: avui estàs preciosa, vagina....quina cosa més estranya quedaria....

Si algú em sap més que m’expliqui perquè aquesta meravella de paraula està a la llista de paraules obscenes i, en canvi, vagina, no.