Breu relat breument contat

Un relat de: Bufanuvols

La llum tènue li impedia considerablement la visió, feia de les ombres fantasmes i de la realitat una vana il·lusió, com la seua... Les crosses jeien embrutades pel fang a terra, desordenades les dos, talment com havien caigut al sòl; al mig, el cos inert i, a davant, la seua mirada en un desconsol i un plany (mera espera, simple banal il·lusió). Uns quants pardalets havien passat exhalant, piulant i les ales xiulant al pas i al tall del vent subtil que acompanyava l'escena. Ell ni se n'havia adonat puix no volia emmalaltir de follia en pensar que ells encara podien volar...

El dia havia estat indestriable de lo quotidià, lo real, lo corrent, diguem-ne, normal. El treball, com sempre, dificultat alhora de pujar les escales de l'oficina per les crosses que tractaven de recuperar la seua cama trencada; el dinar, al restaurant italià, havia estat bo i Marta no havia contestat encara el seu correu electrònic: tot normal. Havia sortit a les sis de l'oficina i, caminant pel parc...

El capvespre era patent, la llum rogenca empal·lidia tots els rostres del voltant i el seu, com un desert, com un mar, romania en un estat de confusió canviant alhora que inalterable. De vegades, una paraula li venia al cap i els seus ulls segregaven algunes gotes d'aigua lleugerament salina. El cor volia seguir bategant com de costum, però la visió li ho impedia, el forçava a anar minvant i retrocedint, a començar una degeneració constant de batecs i a començar a preparar un potencial descans. Encara cremava el forat de la bala quan va vindre a donar-li la mà a Xavier que, plorant, va veure com el seu assassí corria embogit i rient i com la gent que observava encuriosida el seu cos inert expressava amb una ganyota el fàstic vers el forat sagnant de la seua camisa blanca. Un home cridava per telèfon relatant la situació, la pilota d'uns xiquets que jugaven al parc colpejava allò que havia estat home... Una congregació cada vegada més gran de gent, sense acostar-se gaire, començava la gatzara... I ell pres de la mà de la senyora mort...

-Què collons ha passat, Xavier?
-Res, que ell tenia una bala i me l'ha canviada pel meu bitllet de cinquanta.

Comentaris

  • ben narrat[Ofensiu]
    Yáiza | 12-12-2006


    doncs sí trobo que la teva narració és molt bona, tot i que jo he tingut problemes i l'he hagut de llegir un parell de cops per entendre-ho bé. Però no t'ho tindré en compte perquè acabo de sopar i dec tenir tota la sang a l'estómac. El que passa és que a vegades una sola preposició (que jo passava per alt) em canviava el significat de tota la frase... bé, tant és.

    La resta molt bé, m'ha cridat en especial l'atenció com descrius el moment de morir. T'has estalviat allò tan típic de "túnel-amb-llum-blanca-al-fons" i allò altre de "em-va-passar-tota-la-vida-per-davant-com-si-fos-una-pel·lícula" (què això últim em fa pensar... la gent es moria diferent abans de l'invenció del cinema? o el cinema va sorgir d'aquesta idea?!).

    I res... que tal si celebrem que som vius i ben vius amb nou somriures??



    Yáiza

  • friki, pero final mes que inesperat![Ofensiu]
    atzavara | 19-11-2006 | Valoració: 10

    es dens però mol ben adjectivitzat i amb un molt ampli vocabulari. es veu que hi ha talent darrere, sobretot al final, que més que inesperat, diria increible... no hagués pensat que acabara aixi. enhorabona!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: