Cercador
Bon vent, bonne mer
Un relat de: l'home d'arena- Compartir:
Em va créixer com un pou,
allà, on tu la deixares,
frontera, encís,
per retenir-me,
heura, jou,
a la vessant més aspra de pair.
Envoltada d'argelagues, de rocs,
de la remor de l'herba seca,
alta, morta, com una mandíbula
que deia mos, i lluna negra,
i ombra,
mentre l'aigua corria, i corria,
com un passat,
escapant-se entre els meus dits.
Pres, a casa buida,
en una solitud obscena,
em va créixer
aquella agulla fabulosa
que cosia, muda,
la cendra, mortalla,
tota la nit...
Però què collons!
Renegue!
Perquè jo ho vull!
I a la llum que ve com una barca,
vull que tu, martell,
tu, boca turmentosa,
pafarta, t'esvaesques,
com jo, com aquest jo,
com la penombra!
I file un poema,
una bassa, una mar petita,
una escalfor,
on encabir-me, i alenar.
A la seua carn menuda,
gota,
enfonsaré cada mà que em queda,
i hi plantaré una òrbita,
un solc, una ona,
un lloc on penjar
una altra estrella,
combustible,
o fera meua que em devore
si fa falta.
Comentaris
-
Feia temps [Ofensiu]Antoni Casals i Pascual | 13-11-2007 | Valoració: 10
(els dies semblen mesos!) que no passava per ca teua. I et retrobo com sempre, vital, desbocat i ple de força, presentant-nos poemes que cal cridar en veu alta (i com si no es pot cridar?) i brutalment meravellosos.
Salut, amic d'arena.
Antoni -
Construir un poema per alenar...[Ofensiu]Anagnost | 30-10-2007 | Valoració: 10
La teva em sembla, cada vegada més, poesia en estat pur, sense concessions. I en aquest cas, d'una contundència abassagadora. Redell quin crit de rebel·lia! Que collons! I que bell construir un poema on encabir-se i alenar. Bonica forma d'alliberar-se de l'agulla fabulosa que cosia la cendra.
Hom, després de la lectura, es queda mig estabornit, sota els efectes de la paraula. És gran això! -
ginebre | 30-10-2007 | Valoració: 10
energia primitiva, original. Com sembla sortir directament de les tripes i abocar-se amb un pur instint de supervivència!
Així em sembla: el crit de la supervivència.
salut! -
...[Ofensiu]gypsy | 28-10-2007 | Valoració: 10
la teva poesia sempre es desbocada i salvatge, no pot ser emmanillada amb normes estrictes ni parafernalies obligades.
El teu esperit és lliure i vas allà on vols, com els teus versos delirants!
gyps -
Fera que devora[Ofensiu]franz appa | 26-10-2007
Aclaparador poema, valga'm déu! Té una força i una vibració rebel que et fan justificar aquest capbussament final en el deliri, en l'acceptació coratjosa de la pròpia extinció "si fa falta".
Això té vàlua. I valor.
Encantadíssim de conèixer-te,
franz
Valoració mitja: 10
