Boca febrosa

Moltes gràcies Teresa pel teu comentari a Torroella i el seu castell. Es veritat que sempre m'ha agradat l'història i sobretot la popular.

El teu poema, intens i ple d'emoció, espès com la neu que es fon en dolces paraules plenes de sentiments. M'ha agradat molt.

Una abraçada molt forta i espero que no et fonguis entre els meus braços ;) espero que segueixis així sorprenent-nos dia a dia amb els teus relats.

i de viure

aquesta poesia Teresa. Imatges d'un blanc inmaculat de neu i d'aigua fresca per aliviar la sed d'un jo que prova d'escapar.
Lleugera i senzilla però al mateix temps profunda i plena de sentits.
Una abraçada

l'aigua? què serà per vos l'aigua...? Tal volta allò que fa reviscolar a pesigolles el que dorm i no es desperta.
La solitud coberta de neu és una imatge bella. Dues fredors immenses, i cadacuscuna li dona relleu a l'altra... companyia.

decebre? No, sorprés... agradablement. Ara n'hi ha més d'on pouar.

SALUT i un bes teresaserramiàsamsólu6na6estrangera.

al mateix temps, en el sentit que em fa reflexionar (de fet, com tots els teus poemes, Teresa, que trobo que tenen una interpretació filosòfica).
Pot ser no l'interpreto correctament, però a mi em recorda a Jung i a Cioran. A Jung, perquè ens parles del jo o l'ego, no com una part que és el tot nostre, sinó com un fragment minç de la psique (ànima). Ho dic amb referència al "jo" que prova "d'escapar de mi" "pobret".
Em fa pensar en Cioran perquè ens dius "com si en un sol instant pogués fugir, audaç, la set". Jo ho interpeto com el fet que no ens podem deslligar de les obligacions fisiològiques del nostre cos, del qual som esclaus.
No crec que les meves interpretacions siguin correctes, però, a part del que ens transmets magníficament, jo li trobo aquesta altra lectura, que repeteixo, potser és del tot errada.
Gràcies per fer-me pensar.
Un petó!!!

Com es fa pregar aquesta aigua que ens calma!!

petons!