Biografia cromàtica

Un relat de: gustav
Rosa Roig i Fort va néixer un matí blau, tan blau que ofenia. En aquell indret, més avesat als tons grisos i on néixer ja era tot un mèrit, alguns van interpretar el color del firmament com un bon auguri. Auguri rubricat magistralment per la música que expulsava l’aparell radiofònic en el mateix instant en que la testerola vermellosa de la nena va aparèixer entre les cuixes de sa mare. Realçada pels esgarips esfereïdors que eixien de la gola materna, “La Vie en Rose”, semblava l’himne ideal per anunciar una vida pròspera i acolorida.
Els pares, grans i poc propensos a efusions sentimentals, reberen la nena amb una barreja d'emoció continguda, peresa i pragmatisme. Malgrat ser la seva única filla, era evident que criar una nena a aquelles alçades de la vida els havia de resultar, si més no, feixuc. La nena, per la seva banda, aviat va esdevenir la nota de color —i mai millor dit— en una família més aviat grisenca. De ben menuda, es passava els dies guixant les parets amb llapis de colors mentre la desesperació paterna mutava en resignació. La incipient afició per acolorir el seu hàbitat de mica en mica es va anar convertint en una mena d'obstinació, fins al punt d'arribar a perpetrar les extravagàncies més inesperades. En l'àmbit culinari, per exemple, era capaç de realitzar les barreges més inconnexes, prioritzant el resultat cromàtic del plat per sobre del resultat gustatiu. Així, era capaç de menjar-se alegrement unes bledes amb síndria i xocolata desfeta perquè, segons deia, per a ella el més important de les coses era el seu color. Això no vol dir que, de tant en tant, no mengés algun aliment convencional. Consumia grans quantitats de xocolata, però només d’una marca que s’anunciava a la televisió fent sortir una vaca de color lila. Més endavant, es va aficionar a teixir roba de tots colors (jerseis, bufandes, guants) per als seus ancians pares, els quals es deixaven emprovar estoicament les peces de roba. I amb la mateixa tècnica i perseverança va transformar el domicili familiar en una espècie de temple dels colors ornamentant el mobiliari amb tapets de tots els tons possibles.
Curiosament, l'escola on va estudiar es deia Arc de Sant Martí i les seves millors amigues eren la Blanca, la Violeta i la Bruna que, encara que no li queien gens bé, tenien noms molt bonics. De seguida, no cal dir-ho, va destacar en arts plàstiques. Però també gaudia de la geografia. L’apassionava descobrir indrets llunyans amb noms tan suggeridors com Gran canó del Colorado o Selva Negra; o s’entusiasmava observant l’apartat del llibre on un mosaic multicolor exposava les banderes de tot el món. Fou per aquells temps que descobrí la música i després de les classes es passava la tarda escoltant les seves cançons favorites. Un cop més i sent fidel als seus ideals no escollia la música seguint uns patrons unificats pel que fa a l'estil, sinó que es dedicava a escoltar aquella que tenia a veure amb algun color. Eren les seves preferides: Yellow submarine dels Beatles, Black or White de Michael Jackson, Purple Rain de Prince o, fins i tot, el tema popular Greensleaves, entre d'altres.
Els seus ancians pares, amb la finalitat de combatre les seves rareses, l'animaren a realitzar alguna activitat fora de l'horari escolar amb l'única condició que no fos pintar. Contrariada per la prohibició s'apuntà a un cor de veus blanques on va durar dos assajos perquè es dedicava a pessigar contundentment les seves companyes fins que els hi sortien blaus. Després d'aquest intent frustrat ho va intentar amb les arts marcials atreta per l'ampli ventall de colors que li oferien els distints cinturons. Malauradament, no va passar del blanc.
La mort dels seus pares la sorprengué en plena adolescència i les seves absències —primer la de la mare, sis mesos després la del pare— l’enfonsaren en una profunda tristesa que només podia combatre amb llargues sessions pintant. D’aquesta manera, la pintura, es convertí en un nou mitjà d’expressió mentre s’adaptava a una nova situació vital. Les circumstàncies l'obligaren a traslladar-se a viure amb un oncle llunyà que es passava el dia bevent cerveses de llauna que, un cop consumides, aixafava —acompanyant el gest amb un rot estrepitós— i espargia pel terra. Com és comprensible, la Rosa no va tardar en fugir d'aquella llar llòbrega i bruta; i sobretot d'aquell monstre immens i pudent, la millor virtut del qual era saber gratar-se —gest que repetia diàriament fins a la sacietat — els genitals tot solet.
Sola i al carrer, va haver d'espavilar-se per tirar endavant. Sense els estudis secundaris acabats i menor d'edat, acabava de fer els setze, el seu món es va enfosquir de sobte. Malvivia de la caritat d'alguns amics o coneguts que, curiosament, no tenien noms de colors. I tot i així, més d'una nit va haver de passar-la al ras. Malgrat les adversitats no va deixar mai de pintar. De vegades venia algun quadre als vianants encuriosits i els calés que en treia li servien per sobreviure alguns dies més. Així passà uns quants anys, d'aquí cap allà, passant fam i més d'una penúria. Fins que un matí blau, tan blau que ofenia, mentre endreçava les seves pintures en ple carrer, a l'espera que alguna ànima caritativa s'interessés per elles, un desconegut es va aturar al seu davant i s'oferí a comprar-les totes. Aquest gest tan senzill va significar la seva renaixença. El desconegut va resultar ser una espècie de mecenes que es dedicava, entre d’altres coses, a cercar nous talents per apadrinar-los. De la nit al dia, la Rosa va passar de viure al carrer a viure sota la tutela d’un home de mitjana edat que no coneixia de res. Va viure gairebé tres anys sota el mestratge d’aquell personatge misteriós, atent, culte i refinat. Podríem dir que durant aquella època va viure la seva Pigmalió particular. Tanmateix, va poder acabar els seus estudis i dedicar-se seriosament a la pintura. Gràcies a les classes particulars que rebia a casa del seu mentor va poder perfeccionar la seva tècnica i, fins i tot, realitzar algunes exposicions amb èxit notable. Quan el seu protector va creure finalitzada la seva formació li va donar la seva benedicció en forma de xec bancari i, abans d’acomiadar-se d’ella, li aconsellà anar a conèixer món i que no deixés mai de pintar.
Infinitament agraïda a aquell àngel que l’havia acollit, redreçat i instruït va iniciar un llarg viatge a la recerca de tots aquells indrets de colors que havia somiat de petita. Amb un vell Mehari verd esperança que havia comprat gràcies a la venda de dos quadres, s’embrancà en una nova aventura i enfilà cap al continent africà perquè se li acudí que seria el més acolorit de tots. No s’equivocava. Es va passejar pel soc de Marràqueix (la ciutat vermella), va visitar el Cap Verd, es va delectar amb el rosa de mil flamencs sobre el Llac Victòria, va jugar amb mandrils de cares acolorides i va conduir envoltada de zebres, girafes i antílops. Va conèixer els llargueruts massais amb els seus vestits vermells i els tuaregs amb els seus turbants blaus, es va capbussar en les aigües transparents d’un oasi sota l’atenta mirada d’ocells multicolors i, gairebé després d’un any d’impregnar-se de tanta bellesa, va tornar per plasmar-la en les seves teles i consolidar-se professionalment.
De seguida va florir el seu talent i es va anar fent un lloc important dintre del gremi. Els seus quadres es cotitzaven cada cop a preus més alts i les galeries més importants començaren a interessar-se seriosament per la seva obra. Un dia que treballava al seu estudi—acompanyada pel martelleig persistent de la pluja sobre la teulada—pensava en els homes de la seva vida. En la infinita paciència del seu pare—se l’imaginava enrotllat a aquelles immenses bufandes multicolors que li teixia—i el seu aspecte venerable i pausat. I donava gràcies per la immensa generositat del seu Higgins particular. I just en aquell instant, mentre recordava entranyablement el dos homes més importants de la seva vida, va aparèixer el tercer. A fora ja no plovia i un immens arc de Sant Martí es reflectia en el cel d’un blau inusual. A sota, al carrer, un repartidor de butà feia dringar les ampolles com a reclam de clients. Un calfred premonitori li va recordar que feia setmanes que no podia engegar l’estufa per falta de combustible. Així que des de la finestra va reclamar l’atenció del noi perquè pugés una bombona. Quan el noi va ser a dalt va quedar embadalida per la seva presència, d’ulls verds i negre com el sutge li va recordar els àngels de Machín i va desitjar ser la primera en immortalitzar aquella criatura tan bella. Nerviosa i vermella com una tomaca només va encertar a dir una frase maldestra sobre com li esqueia la granota color carbassa. El noi, divertit, la va convidar a fer un tomb amb el seu camió i acabaren fent l’amor en un garatge rònec envoltats de bombones de butà, mentre, a fora, l’Arc de Sant Martí s’enlairava majestuós en el firmament amb l’esplendor de tots els seus colors.

Comentaris

  • Bonissim![Ofensiu]
    Angelina Vilella Ros | 10-01-2014 | Valoració: 10

    La lectura ben expressada, llegia i no recordava que era d'humor i clar m'has fet esclatar una bona rialla, tot i estant sola.

  • Bonissim![Ofensiu]
    Angelina Vilella Ros | 10-01-2014 | Valoració: 10

    La lectura ben expressada, llegia i no recordava que era d'humor i clar m'has fet esclatar una bona rialla, tot i estant sola.

  • Bonissim![Ofensiu]
    Angelina Vilella Ros | 10-01-2014 | Valoració: 10

    La lectura ben expressada, llegia i no recordava que era d'humor i clar m'has fet esclatar una bona rialla, tot i estant sola.

Valoració mitja: 9.5

l´Autor

Foto de perfil de gustav

gustav

60 Relats

90 Comentaris

36792 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
M'agrada escriure. Escric sense pretensions i sempre que puc, quan no puc (qüestió d'obligacions quotidianes), me n'adono que ho enyoro massa.

jsimon24@xtec.cat