Barcelona no és una ciutat per a detectius.

Barcelona no és una ciutat per a detectius. Aquí no s'investiguen assassinats de polítics corruptes, ni robatoris de joies enormes. A Barcelona la nostra feina es limita a seguir marits infidels , buscar cotxes robats i vigilar empleats de supermercat sospitosos de tenir la mà massa llarga.

Arribar a casa cada capvespre. Un petit fracàs. Cercar una ampolla de whisky que sembla donar-te la vida quan l'únic que fa és triturar-te el fetge, penjar el barret i la gavardina i escalfar qualsevol cosa al microones, encendre la televisió, colgada amb la roba que sempre oblido rentar i veure no res.

De jove, ho recordo perfectament -i la felicitat d'aquells dies em fa venir tristesa- m'il·lusionava enormement esdevenir un membre del cos tan respectat com ho havia estat mon pare abans que aquella bala perduda li fes perdre una cama. I després, lentament, amb la parsimònia criminal dels anys que van caient l'un rere l'altre, talment com ho fan les fulles a la tardor, perdre-la tota i acabar així.

Em vaig desgastar després d'uns anys a la policia; mai havia imaginat que els encarregats de la seguretat de tots i totes preferien un partit de futbol o un bon glop de vi a salvar vides al carrer. Vaig marxar i vaig posar dins una maleta els retalls d'il·lusió que duia a la butxaca de l'uniforme.

I aleshores la vida me'ls va robar. Diuen que es millor no tenir res ja que tan aviat com tens qualsevol cosa venen per a treure-te-la; i és cert. Amb quaranta anys no és fàcil aconseguir una feina. I, a més, estava sol, els pares ja feia anys que descansaven sota terra, la resta de la família? una targeta de Nadal, les dones? una imatge a la foscor, suor, un calfred.

Alguns antics companys m'havien parlat sobre la possibilitat de treballar per a una agència de detectius, o fins i tot de crear-ne una de pròpia. Vaig triar la segona opció, mai ho hauria d'haver fet. Els deutes eren una selva creixent lliure al meu despatx, els clients un bé escàs, infinitament preuat i molt més volàtil encara. Cada nit, quan anava al llit, reconstruïa la meva vida i era Philip Marlowe, era Poirot, era Carvalho; però només era jo.

Van passar els anys, lentament, tal i com navega una ampolla a la deriva, perduda a un oceà infinit. El temps, medecina essencial del saber popular, va acabar amb els deutes, em va dur clients però mai, absolutament mai, em va dur la felicitat. Barcelona no és una ciutat per a detectius.

Els diners no compren la felicitat, d'acord, però compren tot allò que cal per a ser feliç. Els meus diners pagaven el lloguer d'una oficina massa antiga a Via Laietana, les llargues nits a les tasques del Raval i la llum, l'aigua i el gas d'un pis brut i desendreçat al carrer Martínez de la Rosa. Quan volia comprar la meva alegria la cartera ja era buida.

Dubtava, entre deixar-ho córrer tot, tant se val, o aguantar una mica més i esperar aquell magnífic cop de sort que em duria un cas sonat, una redempció. La primera opció m'espantava, la segona, bé, sabia que allò mai no tindria lloc. Però sóc un ciutadà d'aquest món de dèbils, d'humans, i vaig seguir una mica més, no vaig ser capaç d'enfrontar-me a una situació desconeguda.

Vaig enfonsar-me cada cop més en assumptes tèrbols, algunes nits bevia tant que no podia arribar a casa i dormia a qualsevol portal. Aleshores, ella, com un àngel, em va venir a trobar. Un noi alt i prim me la va presentar una nit, al lavabo del penúltim bar, la seva pell era tan blanca que les pupil·les s'encongien quan la miraves, era tan fina, tan delicada... Me'n vaig enamorar; ella em mantenia despert, obria els meus ulls quan la son vencia les parpelles. No podia deixar-la.

Vaig treballar més i més, hores i hores sense pausa. Necessitava diners per poder ser amb ella, per a respirar prop seu una vegada més. Però els miracles no existeixen, al menys per a tu i per a mi, i els meus ingressos no eren regulars. Quan no vaig tenir-ne més ella va marxar. Però la vida va continuar per rutina o per avorriment, sense gaire sentit.

Ara, a les nits, quan torno a casa amb els músculs mòlts, engarrotats de no parar de caminar, miro el meu passat i el meu present i no distingeixo l'horitzó, ni un principi ni un final. Tinc la sensació d'haver passat cinquanta-dos anys en blanc, que els diaris de la meva ment són buits i que no em queda tinta per escriure-hi res. I em sento trist i cansat, una ombra vagant pels carrers d'una ciutat que ja conec massa i que no m'ha donat cap oportunitat, una parodia d'uns personatges interpretats per un vell actor sense ambició.

No puc seguir fotografiant les dones d'aquests marits desesperats, que ja saben que són enganyats i que esperen que la meva feina no els confirmi el pitjor; sempre ho fa. Aquesta nit, quan els núvols hagin apagat totes les estrelles i la pluja, la meva companya més fidel, acariciï amb delicadesa les llambordes del carrer, el meu vell revòlver farà el seu primer i darrer cadàver. Barcelona no és una ciutat per a detectius.