El vell revòlver

Una pluja suau i fina cau sobre el mar, com un fill que torna a casa, penedit d'haver marxat. Les roques de l'espigó, silencioses, segueixen mirant ben endins, on els llums d'algun vaixell que espera el permís per entrar al port substitueixen els estels. Darrera els núvols s'endevina una lluna pàl·lida, tímida. És febrer, el fred tallant, que aviat convertirà la pluja en neu, és ferit pel só d'una harmònica que bufa una cançó sobre perdedors.

Ara només se sent la remor de les onades, el músic anònim ha deixat de tocar, una llàgrima li rodola galta avall, la roba, mullada per la pluja, li fa venir calfreds. Pensa, davant la infinitat marina, que no és ningú, que no pot fer res, que no sap si és viu o no.

Amb la mà tremolant, treu un vell revòlver de la butxaca i, lentament però amb decisió, hi introdueix una única bala. Acosta l'arma al cap i prem el gatell. "Click", la bala no era aquí, manquen cinc espais. Sense parar-s'hi gaire estona torna a disparar. Res. El tercer i el quart intent conclouen amb el mateix resultat, ara les probabilitats són d'un cinquanta per cent. La sort, o l'infortuni, segons es miri, l'acompanya fins al final, el cinquè tret no ha picat la bala.

Ara ja va de debò, la propera vegada que premi el gatell tot s'haurà acabat. L'envaeixen els dubtes. Farà mal? El trobaran a faltar? No pot tornar enrere.

En el precís instant en que es disposa a treure's la vida una onada més forta del normal el mulla de mig a mig i el fa sentir un fred intens i dolorós.

Amb un somriure als llavis, treu la bala de dins l'arma, se la guarda a la butxaca i llença la pistola al fons de la mar redemptora. Camina, amb la pluja mullant-li el moll dels ossos; és viu.