2.10 AM

8.12.2005 2.10 A.M.

Se sent Für Elise, de Beethoven..

Alguns fanals fan pampallugues al carreró que veig des de la finestra, tant se val. Hauria de tenir el cap ple de cabòries, tinc massa coses en què pensar. No obstant, aquesta nit, només et veig a tu. Ets lluny, i això m'entristeix, però sé que la distància és finita i tornaràs aviat. No sé com t'ho fas, però sempre trobo un bri d'esperança en tu, quan crec que no tinc res.

Els meus carrers, ara recoberts per la boirina victoriana de la meva imaginació, no duen enlloc, però, de fet, ja m'està bé. Durant anys els vaig recórrer sense un lloc on anar, sense un lloc on tornar. Aquesta nit, afortunadament, sé que puc tornar quan vulgui a casa, a la meva casa que són els teus ulls infinits.

Se sent Who'll Stop The Rain?, de Creedence Clearwater Revival...

Sento que se m'acaben les paraules, però un impuls desconegut m'empeny a continuar. Sóc un conat d'il·luminat traïdor que segueix els seus impulsos de tinter nocturn, però m'han ensenyat a valorar tot el que faig amb la mirada desviada de la immensa vanitat, i no m'espanto.

Se sent The Promise, de Bruce Springsteen...

El camí, sempre m'havia semblat llarg, tortuós i atractiu en el fons. Sempre havia somiat en caminar sense aturar-me ni un sol cop. No he dubtat mai a deixar companys de peregrinació a qualsevol racó ombrívol del sender. He considerat la parada com el més gran dels errors. Ara, en canvi, no m'importaria buscar un lloc on descansar si et tinc a prop.

Se sent I'll Love You Always Forever, de Donna Lewis...