Balancer

Ofici que consisteix en l’ús de les balances per pesar les vivències personals, familiars, laborals, veïnals, etc, de qualsevol persona o comunitat i que té el seu origen en un camp d’arbres fruiters on una poma àcida va desequilibrar la balança primigènia.
Ser balancer és un ofici honorable que comporta una notable responsabilitat. Del resultat de les seves mesures se’n deriva la valoració global que s’assigna a cada persona o col•lectiu al final del seu periple vital: De gran utilitat, Útil, Apte, D’escàs valor, Insignificant o Perillós.
Totes aquelles persones , entitats, pobles o nacionalitats que reben una valoració negativa són condemnades a l’oblit, no així aquelles que reben una valoració positiva que són més o menys honorades en funció de la valoració rebuda. Només a un nombre excepcionalment petit d’aquelles que reben la valoració de “Perilloses in extremis” se’ls permet ser recordades amb la finalitat de ser exposades “in eternum” al judici de la història.
Per la seva naturalesa intrínseca, l’ofici de balancer requereix notables qualitats físiques, morals, intel•lectuals i socials. Només un nombre reduït d’aspirants aconsegueix plaça després de superar, i si cal, eliminar, la resta d’aspirants.
Físicament,cal que un balancer sigui fort i delicat alhora ja que algunes de les vivències que li cal pesar són enormement feixugues i d’altres fràgils com l’ala d’una papallona. Intel•lectualment cal que sigui especialment perspicaç, doncs no són poques les persones o els col•lectius que intenten fer passar bou per bèstia grossa amb l’objectiu de que es pesin com a vivències d’esforç, dolor i sacrifici, aquelles que només ho són de gaudi, o aquelles generades per l’entorn o l’atzar i viscudes amb una actitud deplorable. Moral i socialment, la qualitat més notòria de les que ha de gaudir un balancer és l’empatia, doncs fins i tot els actes més execrables i les accions més nobles es poden veure atenuats per circumstàncies adjacents i subjacents.
Més enllà del treball de cada dia , dos són els factors que endureixen fins a límits incommensurables la tasca dels balancers. Un és la necessitat de ser discrets, han de vestit de manera anodina, amb colors neutres i a l’ús de cada època per allò d’allà on vagis, fes el que vegis, i no expressar mai opinions personals controvertides. L’altre és l’imperatiu de no permetre que ningú, ni la seva pròpia família, sàpiga quina feina fan, doncs la contaminació de dades generaria una problemàtica d’extrema gravetat.
És aquest secretisme el que ha contribuït a crear a l’ entorn dels qui fan aquest ofici tota mena de creences, òbviament malintencionades, com les que dubten de la seva existència o les que es qüestionen la seva honorabilitat amb la pregunta: “Qui pesa al balancer” ?