Felicitacions nadalenques

Després de desparar la taula de sopar i recollir una mica la cuina, l’Anna es va asseure a la taula del menjador. El televisor, amb la veu molt fluixa, repetia la cantarella dels anuncis. Volia escriure les felicitacions de Nadal. Feia dies que ho volia. No podia.
- Què fas Anna ? – va dir-li una veu menuda que li resultava familiar.
S’atansà al televisor d’on semblava sorgí la veu. Era la d’una nena amb cara de felicitat que tenia a la mà un regal nadalenc embolicat amb el paper d’un conegut centre comercial. Però no mirava el regal, la mirava a ella.
- Què et passa Anna? Per què sembles tan trista? – repetí.
No va poder contestar. Per primera vegada a la vida, no li agradava el Nadal. Els records de la mort dels seus pares li humitejaven els ulls i li atenallaven la gola. Havien mort a inicis d’any, en una freda setmana de gener. Les festes nadalenques havien estat els últims àpats, les últimes converses, les últimes rialles que havien compartit. Felicitar? No, no podia.
- A qui vols felicitar, Anna? Felicitar de tot cor!– va dir la nena que li recordava a ella mateixa feia molts anys.
L’Anna ho sabia. Va mirar una vegada i una altra aquelles targes amb dibuixos lluents. Finalment va agafar la més bonica i va escriure:

“BON NADAL, PARES. US ESTIMO”

- Què fas tantes hores amb els llums encesos? – va remugar el seu home des del dormitori- Vine a dormir!
L’Anna va tancar el televisor on la imatge de la nena s’havia esvaït i seguia, monòtona, la cantarella dels anuncis. Per alguna raó li semblà que tot era com havia de ser.
L’endemà al matí, s’assegué de nou a la taula. La felicitació on havia escrit estava a sobre de totes, oberta.
Va rellegir les seves paraules. A sota, amb una grafia inconfusiblement familiar, deia:

“BON NADAL, FILLA. NOSALTRES TAMBÉ T’ESTIMEN, MOLT!”

Finalment, les va escriure.