La creu

Un relat de: Antònia Puiggròs Muset
—Quina creu, Déu meu Senyor, quina creu!
La Teresina, els seus fills i el Pelut prou que hi estaven acostumats, al constant remugar d’en Joan i no en feien cabal, al capdavall era un bon home i se l’estimaven. Sovint n’hi havia prou amb un xic d’humor i un poal de paciència. Però, a vegades, la paciència s’acabava.
—Que farta n’estic de sentir-te remugar. Déu t’ha de castigar —li deia la Teresina—. No ens falta un bon llit ni un plat a taula. D’altres tenen menys.
—Calla, dona —li responia en Joan—. Llaura, fema, sembra, sega, garbella, bat, fes paller, tingues cura del bestiar i, quan acabis, torna a començar, sempre amb por per si plou massa o massa poc, sempre suat, brut, cansat. D’això en dius vida? Quina creu, Déu meu Senyor, quina creu!
—L’has de canviar, Joan —li digué un dia la Teresina, burleta—. A la fira prou que en venen.
En Joan no coneixia a ningú que hagués canviat la seva creu per una altra. A la fi, de tothom és sabut que cadascú ha de dur la seva, de creu, però l’acudit de la Teresina el feu rumiar.
Cada quatre anys es feia a Igualada, la capital comarcal, la Fira d’Oficis Artesans. S’hi comprava i s’hi venia gairebé de tot, eines del camp, estris de casa, mobles i també creus. Sempre hi havia una parròquia o una família benestant i missaire per avorriment que en volia alguna. En Joan es va decidir.
Encara no clarejava quan es va carregar la creu a l’espatlla i, acompanyat del Pelut, que sempre anava amb ell, va deixar el mas. Amb l’esperança, la creu no semblava tan feixuga. A la sortida del sol es van parar a esmorzar a la Font de Múnia, i a mig matí ja eren a la fira.
No li va costar gaire vendre la seva creu; era de bona fusta, va dir-li l’ebenista que l’hi va comprar.
Sense la càrrega d’aquella creu que duia des de petit i que havia anat creixent amb ell, en Joan se sentí lleuger. I confiat, va començar a deambular per la fira cercant una creu que li fos més adient. La plaça de l’Ajuntament era plena de gom a gom de firaires i veïns de tota la comarca.
En una parada sota les voltes, s’oferien articles per a l’església, bancs individuals amb reclinatoris ben encoixinats, sagraris de plata, sants protectors del bestiar i les collites, calzes d’argent, rosaris de Terra Santa i creus de totes mides. En Joan es va fixar en una petita creu de ferro forjat: l’abellien unes discretes filigranes modernistes. Ho va tenir clar. Aquella era la seva. El venedor li va atansar.
Al posar-se-la a l’espatlla, aquella bonica creu de ferro forjat se li revelà pesada en excés. Mare de Déu Senyor, amb aquesta creu no podré fer ni un pas sense trontollar. No, no és pas la meva creu.
Més enllà, en una parada de mobles i estris de fusta, es va quedar mirant una creu de bona mida.
—Uf, com deu pesar —digué en veu baixa però audible.
—No pas tant com imagineu, bon home. És ben buida de dintre. La voleu provar?
El firaire tenia raó. Malgrat el seu aspecte, la creu era relativament lleugera.
—Teniu raó —digué en Joan—. Però és massa grossa. De ben segur m’entrebancaria amb el fullatge dels arbres i els cancells de les portes. No, aquesta no és la meva creu.
Les hores passaven i en Joan no aconseguia trobar una creu que li agradés. Quan el sol ja tombava i calia tornar a casa, va veure en una petita parada d’articles de segona mà una creu de fusta polida visiblement desgastada, ni massa grossa ni massa petita, i la va provar.
Aquella no era la creu que hauria desitjat. No era tan lleugera com la creu més grossa, però era més petita. I no era tan petita com la creu de ferro, però era molt més lleugera. Era tard, els firaires començaven a desmuntar. Aquella creu podria servir. La va comprar malgrat els insistents lladrucs d’en Pelut que semblava no estar-hi d’acord, i cap a casa falta gent. Quan hi va arribar, era nit tancada.
—Com ha anat? —va preguntar-li encuriosida la Teresina, que ja era al llit.
—Ha estat difícil —va reconèixer en Joan—, però finalment n’he trobat una que crec que m’anirà prou bé. Demà te l’ensenyaré.
A trenc d’alba, no va ser el gall com solia qui va despertar el mas sinó les rialles de la Teresina.
—És la seva creu! És la seva creu! —aconseguia dir entre esclafit i esclafit.
En Joan, molt ofès, va intentar negar-ho. Endebades. La Teresina la va reconèixer, els seus fills la van reconèixer, fins i tot el Pelut la va reconèixer i reia bordant a la manera dels gossos. En Joan havia tornat a comprar la seva pròpia creu.

Comentaris

  • cada u la seva creu...[Ofensiu]
    Atlantis | 05-06-2023

    ja t'he dit altres vegades que m'agrada el teu estil, com els contes d'abans.

    Ben redactat i un molt bon final.

    * Per què no participes en els reptes que hi ha en el fòrum.? Tindries molt que aportar.
    Dona una volta pel fòrum i animat a participar en el Repte clàssic.

  • Cadascú.....[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 04-06-2023 | Valoració: 10

    la seva creu. Quin relat més entretingut i ben escrit. He gaudit molt en llegir-ho.

    M'ha fet gràcia el nom del gos. El meu gos es diu Pelut.

    Salutacions Antònia.

    Rosa.

  • Quina creu![Ofensiu]
    Prou bé | 04-06-2023

    Un relat entranyable, nostrat i molt ben descrit i escrit.
    També far pensar.
    Molt bé
    Amb total cordialitat

  • Ben a prop[Ofensiu]
    Cesca | 03-06-2023 | Valoració: 9

    Quina rondalla més bonica, Antonia!
    És ben cert que moltes vegades busquem a fora sense adonar-nos que, allò que desitgem, ho tenim ben a prop.
    Un plaer llegir-te altre cop!

l´Autor

Antònia Puiggròs Muset

49 Relats

148 Comentaris

41186 Lectures

Valoració de l'autor: 9.96

Biografia:
Vaig nèixer l'any 57 a les envistes de Montserrat. No sóc pretenciosa al dir que he estat una digna lectora, però no vaig començar a escriure de manera regular fins ara fa un any. I m'encanta!
També m'agrada passejar pels camins rurals, la natura m'asserena, i pels carrers plens de gent i de llums.
Passo molt bones estones llegint els vostres relats, desitjo que us agradin els meus i agraeixo d'allò més els vostres comentaris.
Ah! Em dic Antònia i Escandalós no és un pseudònim que s'avingui al meu caràcter sinó el nom del personatge del meu primer conte: L'Escandalós i l'avi Pau.