Ànimes de camí

Temps de misèria per als traginers que amb matxos, ases i tartanes atrotinades anaven pels camins. Temps de misèria pel Ramon, el Tacat, el seu matxo d’abans de la guerra del francès, i el Griset, un ase català escarransit i orgullós, que una cosa és ser pobre i l’altra no tenir pedigrí.
—No em falleu, Ramon —li digué el rector de Sant Magí—, la imatge restaurada ha de ser dissabte al santuari. Com podem celebrar la festa del sant patró sense sant patró?
—Ha plogut molt, mossèn. El camí fins al santuari és un fangar costerut i és molt difícil passar-hi amb el carro i el matxo.
—Home de poca fe, confieu en Déu nostre Senyor. Ell us donarà forces, a vós i als vostres animals.
Però el matxo, bèstia de poca fe, va deixar de tibar el carro quan les rodes del darrere es van clavar al fang, temorós que ell i el sant baixessin rodolant pel coster.
Gràcies a la divina providència, això no succeí. Un pagès de la contrada amb un matxo més jove i valent aconseguí arrossegar el Tacat, el carro, l’ase i el sant que, acostumat a la pau del seu santuari, estava a punt de perbocar.
—Bon home, més valdria que li deixéssiu acabar els seus dies a l’estable, a aquest matxo.
—Teniu força raó —respongué en Ramon–, temps fa que va curt de forces, però jo no m’amoïno, mentre en venguin no cal pas amoïnar-se.
El pagès somrigué amb misericòrdia. Era ben evident que en Ramon anava prim de butxaca i no podia permetre’s comprar un animal nou.
El pagès i el seu matxo s’acomiadaren d’en Ramon just quan una nova tamborinada començava a descarregar amb força.
—Bon home —digué el pagès—, Sant Magí encara és lluny i amb aquest temps i l’animal tan cansat no hi fareu pas cap, avui. Prop d’aquí hi ha un hostal on per pocs diners us deixaran passar la nit.
El traginer i els seus animals hi arribaren xops i tremolosos. L’hostal era ple de gom a gom. Amb prou feines el mosso va aconseguir fer lloc a l’estable per als dos animals i el sant va resar tres parenostres i dues avemaries agraint estar encara d’una sola peça.
En Ramon va entrar en una sala gran escalfada i il•luminada per una llar de foc que no es veia de tanta gent com hi havia davant. Impossible atansar-s’hi. En una vintena de taules de fusta sopaven calent altres ànimes dels camins.
—En què us puc servir, bon home? — digué l’hostaler.
—Jo menjaré una sopa ben calenta i pel meu ase, mitja dotzena d’ous ferrats.
L’hostaler rigué l’acudit, però l’expressió d’en Ramon li confirmà que no es tractava d’una broma. Ja s’ho farà si és sonat. Mentre pagui...
Les persones que envoltaven en Ramon van sentir l’estranya demanda i aviat tota la clientela en va estar assabentada. Les rialletes sornegueres s’escamparen arreu de la sala.
L’hostaler li serví la sopa i els ous.
—Si us plau, bon home. Us sap greu portar els ous a l’ase?
L’hostaler es dirigí a l’estable i darrere d’ell una bona colla de parroquians que, entre divertits i encuriosits, volien veure amb els seus propis ulls l’anunciat prodigi: un ase que menjava ous ferrats.
Però en Griset, que considerà que un ase amb el seu pedigrí mereixia unes bones pomes i no aquella menja fastigosa, els rebutjà amb un bram que es va barrejar amb el brogit de la tempesta que continuava. Els humans estan ben bojos, pensà.
Decebuts, l’hostaler i la parròquia es dirigiren a en Ramon que, amb l’enrenou, havia aconseguit atansar-se i instal•lar-se còmodament davant la llar de foc.
—Bon home —li digueren—, el vostre ase ha rebutjat els ous ferrats.
—No patiu —digué en Ramon—, jo me’ls menjaré de bon grat.
L’estratègia d’en Ramon per atansar-se al foc fou motiu de rialles i algaravies per part d’aquells que ja estaven secs i còmodes, i motiu d’una emprenyada monumental per part d’aquells que encara se sentien humits. D’altres continuaren preguntant-se per què l’ase havia rebutjat aquells ous que feien tan bona olor.
La nit passà i amb l’arribada de l’alba s’esquinçà la nuvolada. Un sol tímid i un ventijol suau animaren els traginers a continuar el camí. L’hostal es buidà en poques hores.
A la fi, en Ramon, el Tacat, el Griset i sant Magí aconseguiren arribar al santuari.
—Sort que heu arribat. Quina angúnia m’heu fet passar. Lloat sigui Déu! Ajudeu-me a posar el sant al seu lloc i després, si ho desitgeu, us absoldré de tots els renecs que sens dubte heu pronunciat en el viatge, home de poca fe.
El Tacat, el Griset i en Ramon, esgotats, van assentir. Sense que ningú se n’adonés, sant Magí es va enrojolar. Si el rector sabés els seus renecs, l’enviava de cap a l’infern sense absolució possible.
L’endemà, diada de Sant Magí, la imatge policromada del sant lluí ufanosa sobre l’altar mentre els fidels li agraïen la salut i la collita. A voltes, el sant, silenciós, beneí la concurrència i en especial un traginer, un matxo i un ase que, de baixada per un camí costerut, tornaven a casa.