El testament

La senyora Maria vivia en un magnífic pis modernista al Passeig de Gràcia que havia heretat de la seva mare. Era propietària també d’una caseta estiuenca a Sitges i gaudia d’una envejable situació econòmica gràcies als guanys del gabinet d’arquitectura del seu pare que durant anys va dirigir amb encert i que acabà traspassant a la seva jubilació. Era una dona intel·ligent, senzilla però elegant, discreta però alegre, culta i no obstant propera a tothom. Filla única, mai es va casar. Als seus setanta-cinc anys, el seu aspecte era envejable i res feia presagiar la seva mort imminent.
Però la mort arriba quan ha d’arribar i un tebi matí de maig la donzella que l’anava a despertar la va trobar freda al llit, tranquil·la, somrient, com si somies.
Després del sepeli en una església plena de gom a gom de parents i amics que ningú recordava, el notari convocà els dos possibles hereus al seu despatx del carrer València. Allà, procedí a la lectura de les últimes voluntats de la finada:
“Estimats amics,
Fa unes nits vaig sentir la veu del pare, càlida, acollidora. La mort et cerca, em digué. No t’espantis, la mare i jo t’esperem.
Si, doctor Martí, sé que amb les vostres medecines l’hagués pogut esquivar uns anys. No vaig voler. Si, mossèn Jaume, no us esvereu, ja sé que això que he fet és un pecat. Estava tan delerosa! No patiu per mi. Tingueu per segur que sabré negociar un bon tracte amb el Gran Arquitecte de l’Univers. Sé el que estàs pensant, Josep, notari i amic, per què no t’ho vaig dir? M’hauries intentat convèncer perquè desistís dels meus plans. T’haguessis equivocat. Els hospitals i les residències n'estan plenes de guerrers desesperats lluitant contra la mort. No sabeu com n’és de dolç lliurar-s’hi, com qui es lliura a un amant.
Sóc morta i no obstant m’arriba la vostra impaciència. Perdoneu-me, em fa riure. Esteu pensant en qui serà el meu hereu? Un de vosaltres? Tots tres?
Sereu vos, senyor Josep, notari, amic i amant durant tants anys, sempre discret, sense fer mai preguntes, ni tan sols aquell any que us vaig deixar de veure? Vos, mossèn Jaume, que sempre heu perdonat la meva ànima, fins i tot la vegada que va voler encarnar-se en un preciós nadó que em vau ajudar a deixar en custòdia a les Germanes dels Desemparats a canvi d’uns generosos donatius que els arribaven cada any. No patiu, continuaran arribant. O vos, doctor Martí, tan jove encara, que aquests últims anys heu tingut cura del meu cos que, sense saber-ho, no us era del tot estrany.
Bé, anem al gra. Tu Martí, fill meu, ets el meu hereu. Hereu de la meva fortuna, del meu amor i, si ho desitges, del meu cognom. El teu pare, en Josep, notari, amic i amant, t’ajudarà de bon grat en tot el que et calgui.
A reveure, amics, els pares m’esperen!