Tal com érem

Una colla de vailets encerclava cada tarda l’avi Josep a l’era de la masia, on vivia sol d’ençà la mort de la seva dona.
—Avi Josep, explica’ns la història del carreter.
—Sí, d’aquell que veia tres carreteres davant seu perquè anava torrat.
—I sempre agafava la del mig.
L’avi Josep era canaller de mena. Cada dia esperava amb delit la visita de la quitxalla quan sortia d’escola, amb delit i amb alguna llaminadura, bunyols d’anís, ametlles rampinyades o figues dolces, tot ajuda. Però del que més gaudia la canalla era de les petites històries que recordava de quan era infant.
—Avi Josep, explica’ns la història dels deu germans.
—Que només dos eren vius.
—Perquè els altres vuit treballaven.
L’avi Josep no es cansava mai de repetir-les i la canalla no es cansava mai d’escoltar-les, bé sigui pel tarannà alegre i afable de l’avi o per les dolçaines, tot ajuda. Silenciós, el pi centenari de l’era també les escoltava i les recordava, a l’antiga manera, com ho fan els arbres.
Els nens es van fer grans, com així ha de ser, i l’avi Josep va marxar molt lluny per aprendre noves històries. La tristesa envaí la vall. Llàgrimes de resina relliscaren per l’escorça del pi.
I es desvetllaren les matinades i s’adormiren els capvespres moltes vegades, tantes que només els més vells del poble recordaven l’avi Josep. Entre ells, el més vell de tots, el pi de l’era.
I així fou fins que una tarda de finals d’estiu el cel s’enfosquí i el vent giravoltà sobre les teulades duent perfum de molsa i romaní, fins que l’aigua de la pluja fou un riu i els trons tambors de batalla, fins que un llamp esquinçà el cel i el pi centenari de l’era.
Aleshores es produí el prodigi. Per l’esvoranc que el llamp havia obert en l’arbre començaren a eixir les històries de l’avi Josep, rondalles antigues amb regust de tendresa. Alliberades del captiveri i empeses pel vent de la maltempsada entraren a les llars per les escletxes de les portes, pels ampits de les finestres i les llums de les xemeneies, fins arribar a l’oïda de tots els habitants del poble.
—Aquesta és la història d’un boig —digué el vent— que sempre anava pel jardí del manicomi amb una carreta posada cap per avall. I quan li preguntaven per què ho feia deia que ell era boig, però no babau; que si la posava cap per amunt, li omplirien.
Els records i els somriures van il·luminar els rostres d’aquells que havien conegut l’avi Josep. Se’ls van fer presents les rialles infantils que els provocaven les seves històries, el seu rostre amable i la dolçor de les seves llaminadures.
La tempesta s’esvaí, el vent amainà i amb ell cada paraula, cada síl·laba, es dispersà, però el portent perdurà en la memòria dels homes i les dones del poble i les històries de l’avi Josep tornaren a ser contades.
El prodigi fou tan notori, i les històries tan dolces, que la mestra de la vall les escrigué en una senzilla llibreta a la qual posà per títol “Tal com érem”.
—Senyoreta, expliqui’ns la història d’aquell home que es va comprar una màquina de retratar.
—I li van dir que era tan bona, tan bona, que feia les fotografies sola.
—Però sola no en va fer cap.
—Perquè la va guardar dins un armari.
—Que tanoca! —rigueren els infants.
I durant molt de temps es desvetllaren les matinades i s’adormiren els capvespres, com així ha de ser. I només els més vells del poble recorden encara les rondalles de l’avi Josep. Entre ells, el més vell de tots, un pi centenari estrafet que cada primavera s‘entossudeix a rebrotar.