Avui també t'estim

Un relat de: NiNeL

Dilluns t'enyor.

Les hores passen cadencioses, com un escamot de fardatxos terribles en extinció d'incendis forestals provocats, el temps supura instants a tones. Les petites descàrregues eclèctiques del meu cervell d'alt voltatge són dedicades a les pigues del teu nas quan te pintes el cos de taronja, delicades com les cigonyes els dies de focs d'art-i-ficció. T'esper amb les butxaques plenes de confits multicolors, vessen com glaceres. Els meus braços m'escorten quan camín, i t'imagín al meu costat mentre passejam, la meva solitud i jo, pels camins que perfilen les ones grises del capvespre reraverenc. N'agaf una amb la mirada, i l'aixec fins a l'altura del teu plaer per veure si hi ets davall, però només hi trob un desert groc, dos esparralls perduts i una donzella temptant donzells. La imatge dels teus ulls melosos s'ancora al meu cor, i el vaixell dels meus pensaments no sap partir cap a ultramar. La mar, dolça sal que comença pel teu nom, me recorda aquella bella cançó que me vares fer. T'escolt xiuxiuejar-me-la, senzilla, tendra, omplint el meu cap de pensaments, des de les arrels dels cabells fins a les retxes que me dibuixares als iris. Te pens a l'altra banda del blau, passejant entre arbres mil·lenaris, agafant aglans, pinyons, olives, qualque arboça de xocolata. Olores la terra, l'estimes perquè és la teva Terra, trepitges fulles suïcides, les més velles davall. I te veig, i la teva mirada se'n va cap a l'infinit amb les ulleres entelades, i torna a través dels embats, que esdevenen del color de la mel dels teus ulls de mil flors i se m'enfilen per la comissura dels records, i m'obligues a deixar emigrar les onades. Tanmateix, no sabrem mai on neixen. Ningú no n'ha batiat mai cap, només podem assistir als seus funerals, però jo faig com el poeta i les pos el teu nom, per tenir-te sempre a frec.
No sé si el temps m'encalça a jo o sóc jo qui l'encalça a ell per no perdre'm de vista, però el cas és que va passant fugaç com una guarda de manifestants pro-solitud i jo tenc ganes de tirar-li la meva companyia a la cara. Me perd als aeroports, a tots ells, i me dic a l'orella que mirar partir avions és com tenir una sobredosi de dejà-vus, i trob que tenc raó. Els anys me passen de moda. No puc suportar tant de silenci, i faig esforços per recordar el lent renou del ferro de les cortines de ca teva, de vegades nostra. Surt al carrer i camín, sense brúixola, sense final de trajecte, sense t'estim, perseguint l'ombra de la meva bicicleta vermella de rodes quadrades. Tenc ganes de ballar i no hi ets, tenc ganes de riure però no te sent riure amb jo. El sol me rosega a poc a poc, erosionant-me les aptituds.
En Ben-Hur passeja els seus quatre cans canosos amb un maritrini dry a una mà, mentre fa esforços i equilibris per xerrar tot sol amb l'immòbil. El semàfor passa de verd a vermell, i després a podrit. Me palpen la cobertura per dir-me que ja saps que la mar de la menor torna blanca quan està ennigulat. Sent xerrar dues germanes bessones: La major diu a La menor que el Sol sostingut Fa MiRera Si cantes un FaDo a Missa de Sis. Quins bemolls! Tot és tan absurd que he de recular cap a casa, talment com si tengués animalons vius a les butxaques, per tornar boig sense que ningú me vegi. Se'm fa fosc a la sala estant, i descobresc que l'única manera de veure el cel de nit és mirant les estrelles, però la foscor que m'inunda des de fa anys no és suficient per trobar-te. Els sostres se me desmunten al fons de les sabates, i he de pujar al sofà on sempre llegim junts per no caure. Assistesc a una desfilada inacabable de minuts, segons i qualque moment de felicitat mal parit, però les pàgines del meu llibre no se mouen. Me desesper de tant d'esperar-te, i me cans de memoritzar la mateixa pàgina en blanc. El llibre se m'ennigula a les mans, la son me torna a guanyar, tenc el convenciment incondicional que me fa cofis-i-mofis. Te somiï entrunyellant-me els llavis amb la teva boca rellentosa, però sense posar-m'hi gomes per quedar lligats. Passats més minuts, dies més tard, sent la porta cridar el teu nom, anunciant-te solemne. Me desvetll, aixec la mirada de la maleïda pàgina cent vint-i-cinc, on un dia vaig deixar-te una nota tendra, i te fas carn allà on abans només hi havia un cert aire insípid amb olor de mort.
Flors de llum; estels de colors; la teva mirada, el teu somriure, les teves mans.
Torna la vida. Torn a la vida.


Dimarts te cerc.

Fa quasi dos minuts que només pens en tu, però la imaginació no te fa present i m'he de conformar amb el passat. T'enyor, melangiós, i sospir tant per la teva proximitat que no sé si realment t'he conegut mai. Mir entre els llençols, davall el llit, entre la roba grisa de calaixos oberts i trencats, a la banyera, darrere el sofà, entre les potes de la taula corcada, a la senalla de lletres, als fils dels condons grocs de les sabates blanques.
On ets?
On putes ets?
Te cerc dins una muntanya de flors de plantes aromàtiques. Sempre pens que te trobaré entremig de tantes bones olors. Però no t'hi sé inventar. Sé que no t'he de trobar enlloc, que no hi ets, que tanmateix només existeixes amagada entre les meves missives, com jo només existesc amargat entre els meus gargots. Però no deix de cercar-te, perquè així les hores passen i tenc motius per viure, talment un déu en qui creuen els no pagans. I no deix de pensar en tu, ben bé com si fos dilluns de pont de tren esbucat. Tresc els cementiris, demanant a tots els morts de pena si t'han vist, però ells només insisteixen en fer-me soci del club de fans de cert rei enrocat. Me'n vaig, aterrit per la fortor que desprenen flors com muntanyes que deixen les velles incapaces d'oblidar el que idealitzaren amb el temps, com jo. Ni amb desodorant d'edició limitada aconseguesc eliminar de la meva pell d'eriçó de carretera l'aroma lapidària que desprenen els morts xerraires i embafadors que vaig coneixent, i que tanmateix m'atreuen tant.
Escorcoll les places d'aparcament en zona blava per si m'hi trobes aparcant la meva malenconia, però tampoc no t'hi trob. Camej amb un somriure postís de pastís d'aniversari totes les rambles del país de les alegries, rambla amunt, rambla avall, perquè allà hi trobes tothom, però l'atzar me posa pals a les rodes sense radis del meu ullar cec, i me desesper a cada cap de cantó, enfavat amb el canvi de vestit, color, forma i omissió d'aquell senyor desenfeinat que viu als semàfors i que conec només de vista. Orbit mil vegades, en sentit oblic i orientació negativa, el teu refugi silenciós, esperant trobar-te de casualitat, quan entris per la finestra d'amagat o quan surtis a tirar els fems a les cinc i quart de la matinada.
Per sort, sé que demà te trobaré, escampada per la cuina.


Dimecres te cuin.

Sec a la taula de vidre perfumat i faig, amb tels de ceba blanca, un full transparent i tridimensional de la mida d'una paraula dolça al cor. Escric de memòria la fórmula i els ingredients que empraré, talment un metge amb bona lletra.
De la teva pell en faré escates salabroses amb una ratlladora de puntes de dits: me faran de ceba morada, diria que bruna. Les sofregiré amb els olis de la teva pell dins una greixonera de la nostra malmesa terra argilosa. Hi afegiré tes galtes, enrojolades com dues tomàtigues madures. Els pèls de les parpelles i les celles seran les herbes que donaran el regust de tu. Del teu somriure n'agafaré només dos allets blancs, tallats ben petits per fer-mos somriure. Podria provocar un xup-xup lent, però guardaré el vi tèrbol que raja la teva flor per dissabte. Posaré a secar algunes de les llàgrimes que alliberes quan fa temps que no mos veim. Les guard dins una canta-i-plora, és evident tot i que obsolet. El que en resti, de l'evaporació, salarà com el teu parlar. La saliva que m'encomanes els dies parells amb les besades més íntimes bullirà en una marmita, amb els teus cabells de tallarines i espaguetis integrats entre zero i infinit i una fulla de llorer de la palma de la mà dreta, per endolcir de carícies. Si hi trob qualque rínxol, el posaré enllaçat amb un de meu, tanmateix se fan igual. En tenir-ho a punt, ho colaré a través dels teus dits, que deixen passar la llum com les persianes, i ho afegiré a la greixonera. Amb una besada que te vaig robar sense voler un dia devora el blau fosc de la mar ho tendré tot a punt per servir. Esperaré a dissabte per tastar-te.


Dijous te mir.

La teva bellesa és tan fina com el caire del paper protagonista a una obra de teatre. Me talla la tristor, que se'n va, trista i agafada de la mà dreta de la Mort, a esperar en silenci la meva enyorança. La teva presència elimina la calitja que ennigula el meu cor entre solstici i solstici. El teu somriure, sempre empedrat d'horitzons, potser ja massa redundants, me mostra l'infinit que les matemàtiques només me permeten imaginar i compactar. El teu parlar, engarjolat d'un ivori perfectament a+d-lineat, me desmunta en incomptables bocins, un per cada un dels brufols que me contaminen els pulmons quan pens en tu. Les teves cames riuen en caminar, plenes de pessigolles. S'acosten i m'abracen cos amunt quan arriba la nit amb les seves ombres. Ets la meva supernova de màgia blanca acumulada.
El teu dolç mirar, súmmum de passió, admiració i benestar, me fa desistir de suïcidar-me la memòria cada dematí, joiós de joia. Els teus ulls, inundats de densa mel fins a ofegar-se les retines, són custodiats pels pèls de te negre que bec acompanyat de la meva solitud. M'exploten la buidor en bocins, botxins i botzines, a parts iguals, i l'aparquen en doble fila al tercer soterrani dels meus records, per tenir-la a punt quan m'abandonis. Lentament però segura, dos cops d'ulls, un per cada òrbita, fan encimbellar-se com les bombolles de l'aspirina l'alegria de sebre que sempre hi ha motius per néixer, t'ho plantegis o no, i quan les ones tornen negres i les estrelles blanques puc concebre vida abans de la mort. Invent amics que tenc fa anys perduts perquè me confirmin que no estic somiant, que et
s tan irreal com els terrossos de sucre que floreixen davall el meu coixí, però tanmateix ells també resten embadalits amb una teva llambregada, una qualsevulla. Tens talment el comportament inhumà i inhumat d'una Medusa amb cabells de tarongí assolellat, negres com set cels estesos d'estovalles de rombes torts. El teu esguard me penetra fins al moll dels ossos a cada carícia de les teves mans, i fondeja humit a les dendrites del meu cervell. En abandonar-me les neurones dels ulls, plenes del teus virus vírics moleculars, ja no puc fer més que seguir-te i resseguir-te i perseguir-te fins allà on comencen els oceans, caminant damunt les aigües en hora puntual o nedant per camins púbics plens de cridaneres crineres, cavalcat pels omnipresents samurais de diumenge horabaixa. Te faig fotos amb la meva màquina automàtica de fer punta, i te penj bruna i digital a la làmpada espenyada de la taula, per tornar-te el somriure les nits de lluna buida, només si plou directament del cel als teus palmells de llorer. Ets presonera de les meves idees; ets la meva musa, l'aranya que tresca badoca pel meu jardí de flors-i-turbes i plantes enfiladisses. Ets el cant, tanmateix dolç, d'una cadernera malsoferta que no pot dormir.
Ets tu, tot i no ser.


Divendres t'estim.

De bon dematí, te prepar el berenar i te'l duc a l'habitació, reomplint el buit que la meva partida ha deixat seixanta-set passes i sis segons abans al tou verdet. T'aboc el suc de passió als llavis, i el beus encara mig adormida, deixant escapar dues gotes i mitja del teu somriure blanc per humitejar-te els pits esborronats. Les meves mans te desperten l'esquena a cops de carícia, olioses clapes de màgia terapèutica, milers d'empremtes digitals tacades de tinta xinesa que te sedueixen a tornar als braços d'en Morfeu. Però no permetré que el déu pagà te tengui segrestada per més temps, vull que siguis egoistament meva durant les hores que tots els estels, tret de dos, se fan invisibles.
M'agrada dormir amb tu, poder escoltar la nit a la teva esquena, nua als meus ulls clucs, i sentir com una dolça simfonia inacabable aquell frec que fa la teva pell bruna amb els llençols, mentre somnies danses pigmentades. De matinada sent el teu alè als meus cabells, i aquell respirar rítmic d'àngel marí nat és el meu despertar.
Un somriure endormiscat de lleganyes, una carícia amorosa a la mà esquerra, me fan tornar dels meus pensaments no compartits. És això el teu bon dia? Més tard, quan el Sol ja comença a enyorar l'horitzó, sortim a caminar descalços per boscs de rostoll i herbes de la Provença oblidada, al costat de murades de madures falgueres extasiades d'humitat, d'una edat aproximada d'infinits quarts d'hora amb tu. El sostre se sosté sense dificultats damunt les nostres idees, tot envernissat de verd i blau, amb esquitxos blancs de cotó de fira, i mos convida a ajuntar les mans, ara un dit teu ara un de meu, ara una carícia tendra ara una gota de caliu, i trescam oceans de somriures en disposició bruna, horitzontal i capriciosament herbívora.
T'abraç.
M'abraces!
Mos abraçam, i ho feim tantes i tantes i tantes vegades que els braços se'ns ennigulen a les esquenes. La sang que els omplia de verds i vermells i derivats es concentra ara a traspuar amors a través dels nostres cors. Escrivim damunt parets de paper pintat els nostres pensaments més agosarats, i els llegim de dreta a esquerra, car en l'altre sentit ja els sabem de memòria històrica, i l'àrab s'ha d'escriure a poc a poc.
De nit, caminam agafats per carrers de pedra i sal. Les ones provoquen un eclipsi d'horitzó, i veim la Lluna damunt la mar com formatge acabat de ratllar. Te xiuxiuej a cau d'orella que tornes més guapa amb la nit. Me fas una besada sonora original enmig de la matinada de novembre: no és un adéu, és un t'estim.


Dissabte te desitj.

Jeim cap per avall damunt una estora d'herballuïsa, deixant-mos contagiar per les seves aromes, i mos fonem dins una abraçada nuada. Me beses les arrels de les parpelles, esquitxant dolçament les retxes dels iris, una darrere l'altra, i me deixes els ulls humits de llàgrimes dolces, just una piscina de llepolies. Tots els músculs del meu cos agafen un sabàtic i se relaxen, com una bufeta plena d'heli que se va buidant a poc a poc. M'obris les finestres blanques de la teva brusa, i també els portellons que no veu tothom. Te deixes dur per l'aire que bufa de la mar, i t'acotxes a les meves mans, feta un farcell. Farcit de tu, t'aixec sense notar el teu pes, com quan m'abraces amb tot, i fent-te volar cap als meus llavis te xucl sencera pels mugrons, petits però senyors, i imites l'oratge amb el teu gemegar estival. Seus damunt la meva falda, obviant la nuesa, encaixant-me dins la foscor de la teva llum humida. Les ones marquen el tempo, els cors perden les regnes de l'ànima, trenta-un unicorns blancs i un poltre retxat insinuen un vent fred de tramuntana que mor socarrimat de verd al nostre voltant, formant una era d'herba fresca per on rodolar. Els ratpenats s'estoren de la claror que desprens, i migren la caparra cap al sud-est.
Els ulls.
No deixis de mirar-me jamai. Veuràs com les ones fugen de mare per embolicar-mos d'aigua, de pegellides que se mos aferraran a la pell aquosa com el que són. Les estrelles del cel mos faran senyals per avisar-mos de la impertinència. La Lluna s'ennigularà, vermella de calrada. El vent bufarà de gregal per tapar els ulls a la jove herba que mos contempla. Tot i això, no deixis de fixar el teu esguard en el meu. Cerca'm i punxa'm i travessa'm fins arribar als meus pensaments, veuràs la teva imatge reflectida de mil maneres iguals en mil miralls de pluja grisa passatgera, cameta d'aranya, i te trobaràs a tu mateixa fent-me l'amor devora la mar, una vegada més. No contenguis cap gemec irreprimible, fes tots els moviments exorbitants que no saps fer, i mira'm els ulls fins que el cos te rebenti, talment vint-i-sis cotxes grocs amb matrícula d'honor en un accident d'autopista de peatge.


Diumenge te deix fugir.

Navegam tot el dia dins un tren amb cadires que van i tornen màgicament. Seguim el ritme de les vies: trap-trap, trap-trap, trap-trap... Cada sotrac un t'estim. T'adorms a la meva espatlla esquerra, i mon cor se veu obligat a desplaçar-se cap a la dreta perquè no el sentis desbocar-se. Se mos entabanen les mirades, els ulls s'acluquen a poc a poc, un deix de saliva amenaça de dibuixar-mos les cares de caragols. Els arbres passen ràpidament pel nostre costat, sense sentit oposat. No tenim temps ni de saludar-los, i molt menys de robar-los una fulla, per tenir-ne el record. El Sol queda enrere, sempre ha estat el més lent, i la Lluna apareix del no-res, plena de forats grisos i llops salvatges que udolen la nit, com el gall el dia.
El nostre temps acaba. Final de trajecte. Me beses dolçament, com només tu saps fer quan mos donam comiat, una besada la bellesa de la qual és només comparable a una posta de solitud els dies blaus. Jo me'n guard el suc, un dia te'l faré beure a grans glops, apassionat. Per jo només en quedarà el sobrant, encalentint-se als teus pits. Tu te'n duràs la teva llum, acceptant que s'apagui al meu voltant. L'oblit m'encalçarà tota la nit fins que, cansat de no recordar-te, m'empresonarà a la sortida del Sol. En aquell instant inusual i instantani m'adonaré que no ets al meu costat, admetré que no hi has estat en cap moment, t'enyoraré, i finalment ratificaré que cada setmana t'invent per ser capaç de viure.

Comentaris

  • una setmana d'amor...[Ofensiu]
    atram | 17-04-2007

    inventada o viscuda, imaginada o projectada...
    Tants detalls, tants episodis minúsculs retinguts al pensament, a les gemmes dels dits, a la pell, a les retines...

    Dia i nit, dormir i cuinar, jeure i besar. Obsessionar-se, desanimar-se. Estimar, deixar de fer-ho. Marxar, i tornar. Mirar, i esborrar mirades. Riure, i plorar. Enyorar, i refredar-se en la distància. Pensar, i sentir. Palpar, no trobar.

    Tot, tot hi té cabuda en una setmana, tota una una vida , tota una mort.

    Magnífic relat, expresses de forma meravellosa pensaments, sentimenst, vivències intenses que són dins i fora teu. Que són brillants i delicades com tu, ara fet paraules....

  • Sense títol[Ofensiu]
    Rateta | 22-12-2005

    Es increíble tu forma de sentir. Supongo que por eso escribes tan bien...
    Fas sentir enveja

  • un incís...[Ofensiu]
    NdEada | 11-12-2005

    Hola ninel,
    Soc una mallorquina i m'han dit que tu també ho ets.
    Volia saber si t'agradaria venir aquestes festes a Palma, on els relataires mallorquins ens reunirem.
    Posa' t en contacte amb mi (angela.capo@gmail.com) o al fòrum, on tractam d' aquest tema.

    Una aferrada al coll.

  • Contracrítica lila, com botes noves[Ofensiu]
    NiNeL | 30-11-2005

    Primer de tot: és la millor crítica que m'han fet mai a un relat, almenys de manera escrita. Moltíssimes gràcies! supòs que en part és perquè t'has mirat bé el relat i hi has perdut una mica el temps, per això ja te'n don les gràcies. Però és que a més, la crítica m'encanta, crec que has captat (potser no és gaire difícil) el que volia dir-hi.

    Una cosa que m'agradaria que qualcú me demanàs i ningú fa és què vol dir cada frase. Però clar, és molt llarg, i per posar-s'hi frase a frase... jeje. Potser un dia tenim temps...

    I sí, és dens, com mercuri fred navegant dins oli de motor massa usat un dia que estàs espès (o espessa!).

    Te coment la crítica:

    >Una setmana d'enamorat és més que una setmana. Però és això: enyorar, cercar, cuinar, mirar, estimar, desitjar i/o (i i/o) deixar fugir (?). He tengut moltes setmanes així, segur que no exactament així perquè tothom s'enamora a sa seva manera. Sa teva manera matemàtica i cuinera m'encanta. Mai m'hagués imaginat que cuinar amb amor seria tan trist.

    Potser amb l'excusa dels set dies hi he volgut encabir tot el que podria ser l'amor, en aquest cas imaginari i/o no correspost. Un amor que funciona no sol inspirar gaire, sempre és més fàcil (pens jo) escriure sobre coses tristes.

    Cuinar amb amor no és trist, és una de les coses més belles que hi ha. A part del fet de cuinar, que ja és brutal (aquelles mescles de substàncies completament diferents, les olors que mos atreuen tant, tot això), cuinar per a o amb qualcú a qui estimes és genial. Hi ha coordinació per tallar les coses, pactes per repartir feines, consells sobre com fer les coses... però tot amb complicitat, paraula clau. Aquelles miradetes, somriures, ara tasta això, ara t'abraç per darrere mentre remenes la salsa... és genial. T'aconsell que ho provis. Però no una truita, sinó una cosa currada, que dugui més d'una hora de feina. Bé, idò això, cuinar amb amor no és trist. Però en aquest relat sí, perquè cuinar amb amor però sense la persona a qui fer tot això que te dic és d'una tristesa (que dorm en terra, recorda-ho) infinitament infinita. I tampoc no és que sigui tan trist, simplement intent agafar les coses que m'agraden d'aquella persona i menjar-me-les, després de treure-hi tot el sabor que guarden amagat. Potser després de dilluns i dimarts sí que pot ser trist, perquè ja se comença amb el ritme trist.

    >Perquè consider (no sé si en tenc dret) el teu relat així, trist. Trist com esperar amb les butxeques plenes de confits multicolors, com trepitjar fulles suïcides, com mirar partir avions (q és com tenir una sobredosi de dejà-vus) , com caminar sense t'estim, com descobrir que l'única manera de veure el cel de nit és mirant les estrelles..

    Ho consideres? ho és!! és tristíssim!! és dels més tristos que he escrit quant a amor (el del hàmsters, el de la carta i el final són d'altre caire). La tristor, la solitud, la mort... hi són constants, al relat, i això ja te duu sempre a assaborir la tristor, potser millor posar la Tristor.

    Els exemples són tristos: mort, partida, desamor... potser falla el darrer, de les estrelles. Aquesta, com moltes altres frases que hi ha, se me va ocórrer pel carrer, potser al tren, i com sempre la vaig apuntar al mòbil. Hauries de veure la carpeta d'esborranys, és un bloc de notes!! Per altra banda, tenc raó, sense estrelles no veuríem el cel, no? :-)

    >Jo crec que s'amor és trist per definició, i a vegades, té moments alegres i alguna vegada d'èxtasi. Hi pot haver qui hem capgiri això. Sí és així, que hem doni la recepta.

    Bé, aquí concordam, evidentment, jeje. L'amor és tristor, és patiment. I qui digui que no no sap de què xerra. O sí...

    I, tanmateix, és l'únic que cercam en aquesta vida. Vaja una contradicció! però bé, som així, els astronautes...

    >Te surten unes frases que pareixen extretes "frases celebres".

    Ja te dic, moltes me surten simplement anant pel carrer, dins les meves cabòries, i modificant un pensament, completant unes paraules que sent dir a desconeguts. Coses així. També m'agrada molt, potser ho hauràs notat, jugar amb les paraules. Com ara descàrregues eclèctiques en lloc d'elèctriques, la canta-i-plora, les flors-i-turbes per floritures... coses així, ho trob molt divertit. És la meva aportació matemàtica, supòs.

    >"Me palpen la cobertura per dir-me que ja saps que la mar de la menor torna blanca quan està ennigulat"

    Aquestes dues (perquè són dues) són de na Neus. La primera, de la cobertura, va sortir sent a Girona, no sé què fèiem i crec que va sonar un mòbil. Per cert, en Ben-hur i els cans era una senyora grassa que travessava el carrer, a Girona, amb quatre cans petitonets i blancs. Sobre la mar de la menor, na Neus me va escriure una postal des de Menorca, on hi havia anat amb na Maria, i me deia que na Maria havia descobert que la mar torna blanca quan està ennigulat.

    >Aquesta frase me sona a una xerrada que vam tenir sobre el color de la mar

    Record la xerrada, i record que ja te vaig dir això mateix que hi ha al relat :-)

    >És q "avui tb t'estim" pareix com una mescla de frases molt bones q s'han anat pensant durant molt de temps amb un sentiment d'enamorat que idealitza i no correspost que, clar, és una bomba molt intel·ligent d'idees

    Aquesta és LA frase de la crítica. Com veuràs, tot el que t'he dit abans se resumeix en això. Les frases, l'enamoradís Toniet que per poc que li donin ja ho dóna tot, sense pensar, la idealització sempre en marxa, el no ser correspost...

    Bé, el darrer tros, el de la bomba, ja no, jeje. Gràcies.

    Esper que estiguis satisfeta per la contracrítica.

    Fins ara, dolça!!

  • Crítica edificada[Ofensiu]
    Lila i rRacional | 27-11-2005 | Valoració: 10

    I ja he llegit el teu relat... fa gairebé 1 hora però és tan dens q l'he hagut de copsar en petites dosis.. Sí, s'amor és dens i pesa. Té un pes físic q a vegades és insostenible ("La insostenible lleugeresa del ser" de'n Milan Kundera)

    Primerament, he anat subratllant tot el que m'agradava però ha arribat un moment q tot estava groc (com es desert). I he decidit guardar-lo talment.

    Una setmana d'enamorat és més que una setmana. Però és això: enyorar, cercar, cuinar, mirar, estimar, desitjar i/o (i i/o) deixar fugir (?). He tengut moltes setmanes així, segur que no exactament així perquè tothom s'enamora a sa seva manera. Sa teva manera matemàtica i cuinera m'encanta. Mai m'hagués imaginat que cuinar amb amor seria tan trist.

    Perquè consider (no sé si en tenc dret) el teu relat així, trist. Trist com esperar amb les butxeques plenes de confits multicolors, com trepitjar fulles suïcides, com mirar partir avions (q és com tenir una sobredosi de dejà-vus) , com caminar sense t'estim, com descobrir que l'única manera de veure el cel de nit és mirant les estrelles..

    Jo crec que s'amor és trist per definició, i a vegades, té moments alegres i alguna vegada d'èxtasi. Hi pot haver qui hem capgiri això. Sí és així, que hem doni la recepta.

    Te surten unes frases que pareixen extretes "frases celebres". "Me palpen la cobertura per dir-me que ja saps que la mar de la menor torna blanca quan està ennigulat". Aquesta frase me sona a una xerrada que vam tenir sobre el color de la mar. Si el cel fos rosa amb colors verd bistatxo, la mar també ho saria? Segurament sí! Però també depen del que hi ha davall.. per tant, la mar seria com un vidre/mirall, no?

    És q "avui tb t'estim" pareix com una mescla de frases molt bones q s'han anat pensant durant molt de temps amb un sentiment d'enamorat que idealitza i no correspost que , clar, és una bomba molt intel·ligent d'idees

    Sí, sí, són paraules MAJORS!

    Esper una crítica constructiva de sa meva crítica que intentava ser constructiva! Almenys té donat la meva opinió!

    Ben fet!

  • JOan Miquel Oliver[Ofensiu]
    Heura | 23-11-2005

    La veritat és que no he acabat de llegir-ho (encara), perquè veig que m'hi he de posar amb temps i ara no puc. Però t'havia de dir que la teva forma d'escriure m'ha agradat molt (hi he descobert una influència "oliveril" molt positiva, que per altra banda ja suposava).

    Vagi bé!

  • Ni un mot[Ofensiu]
    salroig | 14-11-2005 | Valoració: 10

    Ambigu, abstracte, impersonal, clar, concís, et despulles amb les lletres, realment impressionant.

  • Preciós[Ofensiu]
    kukisu | 14-11-2005 | Valoració: 10

    No tinc paraules, no les trobo.
    Moltes gràcies per fer-nos-en partícips, de tant de sentiment, en aquesta llengua tan bonica.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de NiNeL

NiNeL

72 Relats

190 Comentaris

96227 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Si voleu contactar amb jo, escriviu-me a
tocatdelala (arrova) gmail.com

Vos recoman els relats de salroig.