AVI

AVI

Es una casa gran, de pagès, ben assolellada des de les primeres clarors fins a boca de fosc. Era un mas als voltants del poble però el veïnat se li va enganxar i ara és, només, l’última casa. Un portal dovellat amb la llosa del llindar esmolada i lluent dóna pas a una entrada gran plena d’estris i caixes, amb habitacions a banda i banda i la cuina al fons. Al costat de la cuina, una escala s’enfila cap el pis on hi ha els dormitoris. A sobre, les golfes, plenes d’andròmines que els sentiments retenen o, més senzill, fa mandra llençar-les, altra cosa seria si demanessin pa. Una galeria sota teulat serveix d’estenedor, per assecar el blat de moro o batre les mongetes una vegada seques les tavelles, un racó sec i airejat per el que faci falta. Al costat de l’entrada, un portal rectangular coronat per dues rengleres de teules era l’accés al barri on hi havia l’estable i s’hi guardaven els carros, ara aixopluga la furgoneta i el tractor. A la façana, un rellotge de sol mig despintat i amb l’agulla mal encarada intenta, en va, aconseguir una mirada de reconeixement al seu passat. Entre el portal d’entrada i el del barri, hi ha un pedrís, el setial de l’avi, el Cinto de ca l’Escanyagats

El Cinto és allà assegut, com totes les tardes, sempre que hi hagi una ullada de sol. Els seus vuitanta anys llargs s’han afeixugat sobre la seva còrpora i ja no té alegries. La seva dona va morir fa uns anys, no molts però ja n’ha perdut el compte, les filles i els néts es van casar i van marxar de casa, només queden l’hereu i la jove. Se sent sol. Abans ho estava però no s’hi sentia. Vesteix uns pantalons de pana, negres i desgastats, una armilla negra amb unes fines ratlles que un dia van ser blanques, de sota la que en surt una camisa d’un gris confós amb les mànigues arremangades fins sota el colze, faixa negra, espardenyes de set vetes i la boina calada fins les orelles. Surt després de dinar i el sol li amoroseix la becaina fins que torna a obrir aquells ullets tristos que mai no ha deixat plorar.

Ja no va al camp. Les feines se li van anar fent cada vegada mes pesades fins que una braçada de palla se li va fer plom. Seu al pedrís amb la pipa a la boca, gairebé sempre apagada, immòbil, absent, sense adonar-se de la vida que ha viscut ni que la que viurà, si és que és vida, i que se li esvairà com el fum de la pipa.

Els pagesos quan tornen cap a casa després d’un dia cansat passen per davant del mas. No s’aturen, passen de pressa, s’han acabat els carros de pas parsimoniós i picarols juganers. Des de la furgoneta o el tractor el saluden alçant la mà i ell respon movent el cap. Només el Pitu de cal Trempat va amb carro, encara, amb el gos lligat al darrere, i s’atura. Llavors el Cinto s’aixeca i s’acosta a passar la mà pel coll del cavall. Recorda el “Brillo” i el “Moreno”, i la burra, la burra no tenia nom, era la burra i prou. “Com anem, Cinto”és la pregunta de cada dia, “Esperant” li respon i potser, segons el dia, li xerroteja quatre mots mastegats entre genives desdentades. Després “Adéu” i “Arri”.

No és esquerp, no, però de la seva boca no han sortit mai paraules que no fossin feineres i ara les altres no les sap. Els néts, quan venen, seuen amb ell al pedrís i li escolten alguna història, repetida cent vegades, mentre comparen en el seu record aquell avi allunyat de la seva infantesa amb aquest avi que ara agraeix una mica de companyia sense moure una parpella. Potser només aquell gat que ha viscut les seves set vides als seu genolls, al costat de llar de foc, ha rebut les seves moixaines.

El sol declina cap a la posta i comença a refrescar. Del fons de l’entrada la veu un xic rogallosa de la jove crida: “Pare, a sopar!”. Lentament, com si cada múscul demanés permís abans de tibar-se, s’aixeca, s’espolsa el darrere del pantalons i ajudant-se amb una mà repenjada al brancal supera el relleu del llindar i se’n va endins, on la foscor de l’entrada s’ajuntarà amb la foscor del seu pit. A sopar!