Arrogància sotmesa.

ARROGÀNCIA SOTMESA


L'egregi industrial Raül Moles era un home temut de tots els seus subordinats. De caràcter agre i despòtic, donava les ordres sense polidesa ni miraments, exigint sempre atenció, disciplina i responsabilitat. Algú havia dit que, malgrat el que semblava, era un home bo en el fons, bàsicament indulgent, i afable amb els dèbils. Tot i això, la seva muller, la senyora Violant -Yolanda pels forasters-, una muller modèlica que tenia totes les virtuts (i potser encara alguna més), vivia, al costat del seu marit, la més baixa de les vides: una vida d'esclava. Ell, el senyor Raül, gaudia de les virtuts de la seva muller oferint-li, a canvi, submissió absoluta i constants humiliacions.
L'home s'havia casat als trenta-vuit anys, quan na Violant n'acabava de complir divuit. El matrimoni durà dotze anys. Dotze anys durant els quals la muller s'anà corfonent de tristesa, de nostàlgia, de misèries en l'opulència econòmica, i de desesperança. La senyora Violant resistí dotze anys, que són molts. La gent deia que la dona es mereixia el cel, tant com l'infern el seu marit. Però com que els designis del destí són inescrutables i de vegades fins i tot injustos, Dona Violant arribà al cel molt abans que el seu marit a l'infern.

El traspàs de la santa que era na Violant, deixà esbalaït l'home poderós. I desfet. Ell ni ho podia comprendre ni ho admetia. Quin fat era el seu que li podia produir, a ell!, aital contratemps? Ell, això, no s'ho mereixia! Havia procurat la màxima felicitat per aquella dona extraordinària, i així li pagava!
L'infortuni del poderós senyor l'afectà profundament. Vivia desesperat. Dues setmanes... un mes... Fins que es digué prou. L'egregi industrial Raül Moles es decidí, finalment, a fer allò que pertocava a un caràcter com el seu: la reposició de la dona amb una dona igual, tan igual com fos possible, a la que havia tingut la indelicadesa de passar a millor vida. Un cop decidit -així era ell- no tingué espera. Demà ho podria ordenar al seu secretari, però no volgué esperar l'endemà: ell mateix escriví a les onze de la nit, i envià immediatament, aquest "fax" a la secció d'anuncis del seu diari:
"Senyor important, vidu de fa molt poc, de cinquanta anys, necessita reemplaçar la seva dona difunta per una altra dona d'atributs i caràcter exactament iguals que els d'ella. Faccions, les de la fotografia adjunta. Edat, pels volts dels trenta. Alçària, u-setanta. Qualitats: bondat, honestedat, paciència, humilitat, austeritat, castedat, enteresa i -si fos possible- una mica d'intel.ligència. A canvi, ofereix una vida regalada i un futur venturós. Escriure Apartat 3582, incloent fotografia de l'aspiranta." (Nota pel diari: incloure l'anunci diàriament, fins a nova ordre.)

Centenars de cartes arribaren diàriament a l'important senyor Raül Moles. Havent donat l'ordre que el seu secretari li passés exclusivament les cartes en les quals s'adjuntés una fotografia que permetés reconèixer la seva difunta muller (que el secretari coneixia des que el senyor Moles es va casar), la censura prèvia li permeté limitar-se a l'anàlisi d'unes deu cartes diàries. El dia dotzè semblà que, per fi, havia aparegut el doble de la muller sense la qual el poderós magnat no podia viure. La semblança era, aquesta vegada, extraordinària. I el magnat ordenà immediatament al seu secretari que contestés a "l'aspiranta" assenyalant el dia i l'hora en què el senyor li concediria una entrevista.

Era al palauet de Pedralbes del senyor Raül quan, exactament a l'hora que puntualitzava la missiva, l'Anna-Maria es presentà. Fou rebuda a una estança luxosa, com corresponia al palauet i a la categoria del propietari. La llum era somorta.
-Vós direu... -digué la dona amb veu tremolosa.
L'home, en veure aquella dona tan semblant a la seva difunta muller, estigué a punt de defallir, com si hagués vist una aparició. Fent el cor fort, i exagerant la gravetat de la veu, digué amb fermesa:
-Anna-Maria Pujals és el vostre nom, oi?
-Sí, senyor.
-Us assembleu extraordinàriament a la meva dona. Físicament. En la vostra carta afirmeu tenir, d'altra banda, les qualitats que jo exigia. Són les qualitats que tenia la meva dona, i que jo necessito tornar a sentir al meu costat. Sense una dona com ella, em sento un home acabat. Però per comprovar si les teniu, em cal alguna prova.
-Senyor: sembla que vós voleu comprar quelcom que necessiteu. I jo sóc aquí per vendre'm a canvi d'unes condicions de benestar i un futur venturós. Però em cal quelcom per decidir-me a vendre'm. Vull saber abans quines són les vostres qualitats.
- Em penso que no esteu en situació d'imposar condicions.
-¿No creieu que abans de casar-se amb vós, la vostra muller no va voler saber com éreu? ¿No creieu que si vós no haguéssiu tingut les qualitats que ella desitjava, ella no us hagués rebutjat? Si, doncs, vós desitgeu de mi que sigui com ella, comenceu demostrant-me com sou. Tan sols en aquest cas, i suposant que em plaguéssiu, acceptaré de vendre'm.
-M'hi pensaré. Podeu anar-vos-en. Alguna altra condició, senyora?
-Sí. Conviure amb vós durant un mes, a prova. Els meus honoraris mensuals són de 6.000 €.
-I vós creieu posseir la virtut de la humilitat?
-La humilitat no té res a veure amb la humiliació consentida.
-Fora! -cridà el magnat.

L'endemà, el secretari demanà al senyor Raül si tenia noves ordres respecte de la correspondència de les aspirantes. No en tenia. I el secretari seguí censurant cartes i més cartes, i el senyor Raül rebutjant les que li arribaven, sense poder treure's del cap la seva conversa amb l'Anna-Maria.
Una setmana més tard ordenà al secretari que escrivís un telegrama a la senyora Anna-Maria Pujals. El text: "Accepto el mes de prova". I un fax al seu diari, ordenant interrompre la publicació de l'anunci.
Anna-Maria es presentà al cap de quatre dies amb maletes i bosses i paquets a casa del magnat. Trucà, li obrí la porta una noia que semblava una minyona de casa bona, i li preguntà què desitjava.
-Sóc la teva nova senyora. Puja el meu equipatge a l'habitació que havia ocupat la senyora Moles.
-Sí, senyora.

L'habitació era espaiosa, amb llit de matrimoni, dos armaris-mirall que ocupaven sengles parets, un parell de còmodes sillons, i un bany adjunt dels que saben projectar els arquitectes quan cobren bé. Tres bones pintures que semblaven originals decoraven les parets. Ana-Maria començà a desfer les maletes i a posar les seves coses als armaris. I comprovà com tots els armaris estaven atapeïts de roba interior, vestits, abrics, sabates i tota mena de moneders i abillaments de la difunta muller, la talla de la qual era la mateixa que la d'ella. S'emprovà algunes peces, i somrigué satisfeta: tot semblava fet expressament per a ella.
Baixà a la planta. Topà amb un home vestit de criat d'armilla ratllada. L'aturà:
-Sóc la nova senyora Moles. Qui és vostè?
-El majordom, senyora.
-Quants criats i criades hi ha a la casa?
-Són cinc, senyora...
-... Anna-Maria.
-...senyora Anna.
-He dit Anna-Maria. Ensenyi'm la casa!
El majordom li ensenyà la casa. A la cuina, la "nova senyora Moles" hi trobà la cuinera i la marmitona.
-Qui compra i qui decideix els àpats? -preguntà Anna-Maria a la cuinera.
-La senyora intendenta.
-Que vingui.
- Avui té el dia lliure, senyora.
-Dieu-li, quan arribi, que demà la vull veure a primera hora. Des de demà seré jo la intendenta d'aquesta casa.
A les dues en punt entrà el senyor Raül. Anna-Maria el sentí, se li acostà com si es coneguessin de tota la vida i li donà un petó de benvinguda.
-S'ha de posar ordre en moltes coses en aquesta casa, amor meu...
-Però...
-Res de peròs... Puja amb mi. El dinar se servirà a dos quarts de tres -li digué amb veu amorosida, aconduint-lo cap a dalt tot apretant-li la mà.
L'home dur i seriós que era el senyor Raül no se'n sabia avenir. Tant se sorprengué, que la resposta fou el seu silenci.
Ja a dalt, tancat el dormitori, Anna-Maria féu una estranya pregunta, mentre començava a treure's roba:
-Acostumàveu a fer l'aperitiu abans de dinar, tu i na Violant? O el costum era fer les coses amb nocturnitat? -afegí en veure que l'home no contestava la primera pregunta.
Ignorem què més es va dir i què va acontèixer en aquell dormitori durant molt més de mitja hora. Sí que ens consta que van baixar tots dos a dinar a les tres tocades, que van ser atesos per la cambrera amb una cara llarga de pam perquè feia mitja hora que els esperava, i que la cara endolcida del senyor no deixà de mirar amorosament la nova senyora durant tot el dinar.
-Faràs la migdiada, amor meu? -preguntà Anna-Maria en acabar les postres.
-Tan sols cinc minuts. Tinc molta feina, vida. Haig de repassar contractes i fer uns escandalls difícils.
-No et molestarà, oi, que jo intenti ajudar-te?
-I està clar que no, vida...

El senyor Moles passà tota la tarda treballant al seu despatx. Anna-Maria li passava papers, rellegia el que ell havia deixat per bo, afirmava i lloava la bondat de les notes que pressentia que l'home havia gargotejat amb rotulador vermell, s'oferí a passar en net l'endemà els papers esmenats, i acabà retirant-se quan endevinà que el senyor Raül Moles meditava profundament algun afer personal.
El sopar fou molt agradable. Resultà que les dues aficions del senyor eren precisament compartides per l
a senyora. Ella escoltà embadalida les opinions del marit (diem-ne marit en germen), i les seves acurades observacions reblaren la fermesa de criteri del senyor. A partir d'aquell vespre, els judicis d'ell sobre pintura contemporània esperarien sempre un encertat comentari de la muller (diem-ne muller en potència). I pel que fa a la segona afecció, no res menys que l'astrologia, es donà el cas que tots dos eren "Leo", l'un quasi "Càncer" -per un dia solament-i l'altra quasi "Verge" -també per un dia solament.
Celebraren l'avinença molt seriosament, i molt seriosament es prometeren llargues converses sobre un tema tan fecund en idees, parers, suggeriments i opinions astrals.
Rallant, rallant, es féu hora d'anar a descansar. Fou ell, naturalment, qui prengué la decisió, que per això era l'home, i el dominant, i qui decidia sempre allò que tothom havia de fer.
Tanmateix, ja al dormitori, hi hagué, segons sembla, algun suggerient insòlit de part femenina que resultà d'efectes meravellosos. Però com que l'arquitectura del palauet era d'aquella tan perfecta que fins i tot la insonorització dels dormitoris era completa, ens hem de limitar a explicar que una escletxa de llum que lluïa per sota de la porta s'apagà prest i que no es pogueren escoltar altres sons que uns esgarips esmorteïts i xiscles sufocats. Cosa, aquesta limitació nostra, que creiem escaient a un relat que no voldríem pas que tingués accés als secrets d'alcoba, aquells que avui, tan lamentablement, s'escampen mantes vegades amb morbositat per llibres i pel.lícules.
L'endemà, el senyor Raül Moles sortí molt aviat de casa seva. La, en potència, futura senyora Moles reuní ben aviat tot el servei i posà els punts sobre totes les "i" que convenia que en duguessin. S'assabentà dels sous, dels dies i horaris de feina, de les gratificacions que rebien normalment en vida de l'anterior senyora, i assegurà que, de moment, res no es modificaria però que, molt probablement, sous i gratificacions s'elevarien en funció de la responsabilitat que cadascú demostrés. Precisà qui manaria des d'aleshores a la casa, encomanà a cada servidor la feina que li pertocaria i els acomiadà amb aquestes paraules:
-Tindran des d'ara tot el que es mereixeran, i més i tot. Desitjo que la vida els sigui molt plaent. L'únic que hauran de fer és complir el seu deure. Poden retirar-se.


Tan sols havien passat vuit dies que la vida en comú de la parella Raül -Anna.Mª admirava a propis i estranys. Ell, el gran senyor, seguia essent el mateix de sempre: altiu, i autòcrata, intel.ligent i eficient, portant els seus múltiples negocis amb sapiència i èxit. Altiu i autòcrata amb tothom excepte amb Anna-Maria. Ella li demostrava una devoció infinita i ell s'embaladia mirant-la i escoltant-la. En totes les ocasions en què l'home no havia d'operar personalment, Anna-Maria l'acompanyava. Ella ja s'havia convertit en la seva guia, les opinions d'ell eren les d'ella, i la voluntat de l'home, al seu costat, quedava anul.lada. I això sense que l'home notés el més mínim senyal del que passava. Ell sabia qui era qui, se sabia poderós i dominant, i agraïa la passió d'aquella dona extraordinària que, curiosament, pensava i sentia com ell, una dona que estava dotada de tots els atributs que ell havia exigit, per no dir de tota la perfecció que un ésser humà pot arribar a haver.

Escolat el "mes de prova", ella, com si la cosa no tingués importància, li parlà de cobrar els sis mil euros convinguts... i de casar-se.
-Com et sembli, vida.
I es casaren. Anaren de viatge de noces. I foren feliços. L'únic contratemps per la felicitat del gran senyor fou el fet que aquells dies, emperò, l'home es notava una mica empiocat.
-No em trobo gaire bé, vida.
-Això no serà res. Cansament del viatge. Anirem a descansar aviat aquesta nit, no et sembla?
Però als braços de l'Anna-Maria es feia difícil descansar. I no es descansà pas, que el matrimoni és el matrimoni, com justificava ella, contestant una petita observació del marit respecte dels inconvenients de certs excessos.
- Això és massa, Anna-Maria, vida meva... li digué la nit abans de retornar a casa.
-No, amor meu. Mai l'amor és massa intens, ni excessiu, ni pecaminós... L'amor ho és tot a la vida, i s'ha de gaudir sense fre, no ha de tenir aturador, així, veus, vida...?
Aquella nit l'home va tenir un contratemps. Una suor freda i un intens dolor a l'estèrnum, que trigà d'anar-se'n.
- Estàs millor, amor meu?
-Ja em passa, vida, ja em passa... -contestava l'home, encara amarat de suor.
- Quines coses més estranyes, oi, amor meu?
-Hauré de consultar un metge, no et sembla?
-Quan arribem a Barcelona, demà... Ara descansa, amor...

El metge diagnosticà una estranya malaltia tropical, i li receptà unes píndoles que Anna-Maria s'encarregà de comprar i d'administrar regularment, subministrant-ne una a cada àpat al marit, com havia prescrit el doctor.
L'home semblava cada dia més desmillorat. Però visquè encara tres mesos, uns mesos en els quals cregué viure la millor de les vides possibles, convertit, sense adonar-se'n, en esclau de la seva dona, sotmès a un absolut domini del seu cervell i de la seva voluntat, i a una progressiva i efectiva consumpció. Déu l'hagi perdonat.

Anna-Maria va heretar una immensa fortuna. Plorà una mica. Poc, si hem de ser sincers.

Un any més tard, en una festa en la qual s'havien reunit molts dels amics i amigues de l'opulenta senyora Anna-Maria Pujals, vídua de Moles, se sentí que la dona deia, sense donar-hi cap mena d'importància, aquestes paraules:
-Venjar la mort de la meva germana va ser un plaer per a mi. Mai no me n'he arrepentit. Sotmetre l'arrogància és un art difícil; però, si s'aconsegueix, hom s'apropa a allò tan difícil d'aconseguir que es diu felicitat... i de vegades amb premi afegit i tot...