Aquest estiu he vist un OVNI

L'altre dia estava a Calella de Palafrugell sopant amb una colla d'amics i va sorgir el tema de la possible existència de vida aliena provinent d'altres planetes. Res: una d'aquelles converses de sobretaula, on tothom diu la seva, sense gaire rigor ni criteri, animats pel vinet del país, el "carajillo" de rom i la copeta de "grappa" per tirar avall les anxoves de l'Escala, la botifarra de perol, el pa amb tomàquet i el recuit de Fonteta amb mel que hom ha endrapat amb bona gana i millor companyia. Són unes xerrades que serveixen per desembussar l'esperit, deixar anar les fantasies neuròtiques i quedar-se ben descansat, fora de les angoixes de les feines i els mal de caps de les crisis financeres quotidianes, estructurals o conjunturals. Una d'aquestes trobades, sense pretensions, entre amics de variada etiologia intel·lectual, en el "dolce far niente" de l'estiu i que potser un psiquiatra podria dir-ne teràpia de grup, i cobrar-les a trenta euros l'hora.

Les fonts emprades per sustentar les teories dels contertulians eren molt poc fiables, per no dir gens: les llegendes urbanes; el "que m'han dit"; el "jo sé del cert" ... També l'abundant i poc rigorosa literatura sobre el tema, des de la que va de "conya marinera", fins la pretesament seriosa, amb estadístiques d'aparicions, fenòmens curiosos com els de Roswell, suposats testimonis de pilots aeris i hostesses de vol que han dictat informes gelosament ocultats per les Forces Aèries de tots els països del món - en una conxorxa sense precedents- i les al·lucinacions, més o menys publicades de gents de tota mena, des dels que han vist estranyes llums, fins els que han viatjat en naus espacials de fora de la galàxia, sotmesos a estranyes operacions quirúrgiques i estrafolàries experiències sexuals amb suggerents femelles de més enllà de la Via Làctia. Totes les especulacions sobre la Ufologia van sortir aquell vespre, en un tema tan ample que permet fer entrar per la cabota del concepte OVNI, des de la pretesa nau que prové de l'espai, fins a un burro volant.

Havent sopat, aquella nit vaig anar a dormir inquiet i preocupat per la transcendent qüestió de si existirien o no els essers d'altres galàxies. Desvetllat per la cafeïna potenciada pel rom "añejo" i excitat per la possibilitat de que ens espiessin estranys personatges de cap gros i ulls de llagosta de marge, el meu cervell anava com una fornal. Els lleugers i discrets esbufecs de la meva muller dormint no m'ajudaven a agafar el son.

Quan més hi pensava, més clar ho veia: Era evident que els aliens hi eren i ens tenien rodejats. La tarda anterior mateix, seient a una terrassa de Can Gelpi, a les Voltes, arran del mar de Calella, havia vist desfilar cents de persones d'aspecte sospitós: Alts i panxuts tipus rossos vestint calça curta i samarretes amb eslògans estranyíssims, com "I'm sexi" -mentida evident, es clar- o "Fuck me" -rara invitació, vista la fila del personatge- colrats pel sol i calents de cervesa mal païda; exuberants i espectaculars femelles d'exòtica procedència, lluint generosament la seva anatomia ; tipus atlètics, amb dorsals de gimnàs, espatlles amples i esotèrics tatuatges, que segurament amagaven consignes de ves a saber quin estrany món. Algun tipus metamorfosejat de capità d'empresa ratllant la cinquantena, canviada la monòtona corbata d'anar al despatx per camisa i pantalons blancs de lli i espardenyes eivissenques, intentant cridar l'atenció d'espectaculars adolescents -la virtut de les quals se'ls hi suposava, com el valor a la milícia - i la seva presumpta parella, d'una edat similar, guarnida amb collarets i polseres que farien impossible qualsevol intent de salvar-la si caigués al mar, disfressada de col·legiala perversa- l'evidència de la seva disfressa venia rubricada pel fet d'ostentar una anatomia dissenyada per algun maldestre cirurgià plàstic alien, poc aplicat en anatomia terrestre, que l'havia convertit en una rara caricatura de dama d'aquests viaranys- La presumpta dama bevia amb coqueteria alguna cosa verda d'estranya procedència, mentre llençava goludes mirades a les espatlles molsudes i els culs ferms i evidents sota els banyadors estampats dels més atlètics.
Allà al costat mateix on jo assistia a l'espectacle humà i alimentava les meves sospites de que la majoria eren essers d'una altra galàxia, una cervesa s'escalfava a la xafogor de les sis de la tarda i una rara família de gent rossa i colrada, formada per dos adults i dues adolescents, inhibits pels convencionalismes socials desconeguts i pel fet de trobar-se estrangers en terra inhòspita, per allò que no es fa al mateix que hom està acostumat a fer a casa seva, sopàven una enorme i indigesta paella d'arròs, acompanyada d'una generosa ració de patates fregides amarades de "Ketchup", tot regat amb els xarrups d'unes llaunes de Coca Cola ligth...

Era obvi que els extraterrestres estan entre nosaltres, i a manca de contundents proves empíriques, em deixo portar per les meves impressions -tot i saber que no podré mai demostrar res científicament ni de manera mínimament seriosa - davant de l'evidencia de gent tant rara passejant vora el mar i fent-se passar per inofensius estiuejants.

Desvetllat per pensaments tan confosos, vaig sortir a la terrassa per mirar els estels. Quina immensitat més aclaparadora !. I és clar que no estarem sols! -em deia- mentre un ventet humit m'embolcallava, acaronant la meva nuesa i omplint les meves narius amb la sentor dels pins i del mar, on unes llums enigmàtiques tentinejaven a l'horitzó negre, breument platejat per una lluna minvant. Tothom diu que són barques de pescadors que van al calamar, però ves a saber...!. Algun veí roncava de manera evident, indiferent a tanta meravella i als enigmes del més enllà i el més aquí.
Més a llevant, podia veure el cap de Sant Sebastià: un turó que s'endinsa mar endins; fosc com la mateixa nit, amb les espurnes insignificants de les llums de les urbanitzacions que s'enfilen costa amunt, des del cim, un vell far emet unes rares senyals lluminoses intermitents. Tot i que diuen que serveixen per orientar la navegació, potser van dirigides a essers ignots, doncs avui dia - amb GPS i d'altres eines sofisticades d'orientació- ja em direu quina mena d'utilitat tenen aquestes lluminàries si no es per als extraterrestres.
En aquest estat melangiós que porten la combinació d'elements tals com la nit, el mar, els pensaments desfermats, l'embolcall de l'aire calent de l'estiu, i el relatiu silenci de la humanitat dormida, quasi no me'n vaig adonar de que el promontori de Sant Sebastià s'havia perfilat amb una lleu resplendor violàcia. Van passar uns minuts de curiosa expectació, fins que en un impagable "in crescendo" el cel va anar agafant tints d'una extensa gamma de colors càlids i freds: violacis a les boires, ataronjats a la calitja de la calor, blancs i daurats, blaus perla, fins a esdevenir pastels al cel obert, guanyant terreny al negre blavós de la foscor motejada pels estels, que semblava s'anaven fonent, fins que l'espai va ser dominat per un daurat opulent, aclaparador, que feria els ulls, impedint la mirada directa.

Darrera d'aquesta simfonia de colors canviants, va aparèixer un disc brillant, auri i rodó, imponent en la seva majestuositat, ascendint lentament i de manera inexorable, fins que la nit va canviar com si fos de dia, adquirint el mar -fins ara negre amb pinzellades de plata- un to gris fosforescent com la mirada humida de certs peixos i no pocs humans i els escots guarnits amb collarets de perles de certes dames (si hom hagués dit que aquell mar era fet de llàgrimes, podria ben bé passar per cert). Era la Nau, com la mare de totes les naus...

No tinc cap mena de dubte de que aquella nit vaig veure aparèixer un magnífic OVNI, que amb tota seguretat deu descarregar la munió d'extraterrestres que es fan passar per gent d'aquest món i que amb total impunitat omplen les ciutats i les terrasses de la costa, on beuen cervesa, tabalegen, vomiten i es pixen pels cantons, talment com nosaltres mateixos.