Aquella porta...

Un relat de: natasha

Per fi havia entregat al cap de redacció aquella entrevista que em feia estar orgullosa de la feina ben feta. Potser no era tan per la dificultat com per la il·lusió dipositada i el personatge en sí. Havia sentit a parlar de Bernat Cases, en el seu gènere era dels millors, i que m'encarreguessin el reportatge acabada d'arribar al portal web em va generar cert rebombori a l'estómac. De fet no havia costat gens que em concedís una estona del seu temps lliure, tot el contrari, ni m'havia calgut passar pel seu cap de premsa, només una visita a la seu central que em va permetre el primer contacte amb ell i ja tenia dia i hora. Es mostrava molt proper i això va facilitar molt que hi hagués un bon feeling que es palpava en l'ambient. Dies després notava que sentia la necessitat de veure'l per uns temes musicals, però em feia por abusar de la seva confiança, al cap i a la fi només era una simple periodista acabada de sortir de la facultat i ell un artista triomfant. Si travessava la porta de la por i el trucava era un peatge que havia de donar per pagat per una trobada que si sortia bé podria seguir amb una amistat (o no), del contrari no només faria el ridícul sinó que personalment no em perdonaria mai un error d'aquest estil. Convençuda del que havia de fer vaig marcar el número de telèfon, no sense abans respirar fons.
Avui somriem davant la incertesa que em van crear els dubtes: ho faig o no... Ara tinc davant meu un nou horitzó, darrera aquella porta s'amagava un amic d'aquells que no veus tan com voldries però que hi són.
Tan de bo darrera cada porta s'amaguessin bonics paisatges....

Comentaris

  • Bones[Ofensiu]
    Arbequina | 20-01-2008

    Lo promès és deute, que diuen els castellans (qui, almenys en política, no se l'apliquen...).
    Aquest minirelat m'ha semblat tot ell una metàfora (la de trucar a la porta) sobre els neguits que s'ha de treure un de sobre per aproximar-se a gent "d'estatus" (independentment del tipus), i -m'atreviria a dir- també sobre la gosadia i l'ambició subconscients. "No hi ha estranys, sinó amics per conèixer", aprofita per afegir el teu minirelat. Suposo que va sobre aquests dos temes.
    M'ha agradat força, però (sempre hi ha peròs) l'he trobat massa ambigu, massa inconcret. Sembla jugar a les ombres xineses. El final és bo, m'atrau, però també peca d'ambigu. Suposo que es la teva manera de reflectir temes autobiogràfics, suposo que s'hi traspunta un desig de no dir-ho tot...

    Una abraçada.

  • Darrera la porta[Ofensiu]
    res no és mesquí | 28-11-2007 | Valoració: 9

    hi ha tantes il·lusions! i és tan perillós travessar-la! Oi?

    Un text magnífic, redactat amb molta habilitat i un gran domini de la llengua. molt expressiu

    Felicitats Judith,
    un periodista...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de natasha

natasha

65 Relats

275 Comentaris

77870 Lectures

Valoració de l'autor: 9.57

Biografia:
Vaig néixer una matinada d'agost del 1988 a la ciutat dels quatre rius (Girona).
Química professionalment parlant trobo en les lletres el meu millor refugi, on plasmar sensacions, desfogar-me durant un mal dia o volar pels núvols... escriure s'ha converit en una forma de deixar anar allò que penso però que no dic.
El meu camí seria més feixuc sense els amics i la família.
Gaudeixo amb una bona musica, un bon llibre, una conversa, el bàsquet o amb la simple tranquil·litat davant del mar.

si teniu alguna cosa a dir: judithgirona@hotmail.com

*tot comentari o crítica serà benvingut