Aquella porta...

Per fi havia entregat al cap de redacció aquella entrevista que em feia estar orgullosa de la feina ben feta. Potser no era tan per la dificultat com per la il·lusió dipositada i el personatge en sí. Havia sentit a parlar de Bernat Cases, en el seu gènere era dels millors, i que m'encarreguessin el reportatge acabada d'arribar al portal web em va generar cert rebombori a l'estómac. De fet no havia costat gens que em concedís una estona del seu temps lliure, tot el contrari, ni m'havia calgut passar pel seu cap de premsa, només una visita a la seu central que em va permetre el primer contacte amb ell i ja tenia dia i hora. Es mostrava molt proper i això va facilitar molt que hi hagués un bon feeling que es palpava en l'ambient. Dies després notava que sentia la necessitat de veure'l per uns temes musicals, però em feia por abusar de la seva confiança, al cap i a la fi només era una simple periodista acabada de sortir de la facultat i ell un artista triomfant. Si travessava la porta de la por i el trucava era un peatge que havia de donar per pagat per una trobada que si sortia bé podria seguir amb una amistat (o no), del contrari no només faria el ridícul sinó que personalment no em perdonaria mai un error d'aquest estil. Convençuda del que havia de fer vaig marcar el número de telèfon, no sense abans respirar fons.
Avui somriem davant la incertesa que em van crear els dubtes: ho faig o no... Ara tinc davant meu un nou horitzó, darrera aquella porta s'amagava un amic d'aquells que no veus tan com voldries però que hi són.
Tan de bo darrera cada porta s'amaguessin bonics paisatges....