Apren a seguir el teu camí

L'hospital, malgrat que vaig de bòlit com sempre pels passadissos i també força capficat, se m'acosta un home que du un coll de camisa de mossèn i em diu si estaria interessat de visitar la seva parròquia de UPASHILA ( ciutat dels morts) al sud de l' India. Es veu que porta, durant uns dies, observant-me a la feina i li ha semblat bé de proposar-m'ho. I per què no? Puc aprofitar el temps de vacances per anar-hi, pot ser m'anirà bé, qui sap?

Baixo de l'avió amb la motxilla i després d'un viatge en autocar de catorze hores i caminar dues hores més per fi arribo a l'adreça que tinc apuntada en un paperet. Truco a una porta i em fan passar cap a dins, em diuen que m'esperi, suposo que de seguida vindrà el mossèn a rebre'm, aleshores es presenta una nena o pot ser ja noia d'uns dotze o tretze anys, em somriu i m'indica que l'acompanyi. Creuem uns quants patis i carrerons per arribar a una casa enorme amb les parets esquerdades i em mostra una sala per a malalts. Em senyala una senyora molt gran, ajaguda al terra sobre una estora, cotxada amb un drapot que li fa com de llençol-cobrellit, em deixa amb ella i desapareix. No sé pas que esperen que faci, no conec a la persona, d'idioma, els costums ni què significa tot això. M'atanso una mica més a ella, veig que està mirant el sostre, mirant? Està xiuxiuejant coses estranyes, fluixet, li agafo una mà i ella, amb l'altra mà, me la posa sobre les meves, ens estem així pot ser una hora i mitja. Arriba el moment de l'àpat, és fàcil d'observar que hi ha persones que no es poden valdre per elles mateixes i fent ús de la mímica m'ofereixo per péixer-les, d'aquesta manera se'm passa el dia. Quan arriba el vespre una dona d'uns cinquanta anys, sense dir-me res, em dóna una estora i una manta primeta. M'estiro ben arrambat a la paret deixant espai perquè serveixi de passadís.







Ja han passat dos mesos, continuo sent aquí i el mossèn encara no l'he vist. Amb el temps he après les dinàmiques del lloc. Em conec gairebé els docents malalts, un per un, no puc parlar amb ells, però si sé com els he de tractar, també foto la pota a la galleda tot sovint.

Estic ficat en un parany? Pot ser sí, però no puc imaginar-me sortir d'aquí. Em rento la roba en els lavabos i per estendre-la faig servir un cordill penjat entre dos finestrons. Menjo de la sopa que donen a tothom i unes farines espesses amb una mica de verdura. Ja he fet uns amics, ajudo a retirar els morts, a donar de menjar i escombro la sala gran, també me'n cuido de fregar els lavabos i tinc la sensació que no em falta de res.

En aquest lloc he tornat a néixer, he començat a viure d'una manera diferent, no tinc res, però tampoc vull tenir res. Un dia m'han convidat a assistir a un culte religiós. En els rituals veig que li donen molta importància a la música, en principi la trobo molt rutinària, mes després de dos dies escoltant-la vaig descobrint diferents matisos i colors.







Ja han passat sis anys i tres mesos, els qui més estimo són cinc: SHINLA, és una senyora de setanta-sis anys. Ella li agrada de cuidar-me com si fos un fill seu, a les nits em tapa amb una llaçadeta i procura que sempre tingui la sopa ben calenta, a més, li afegeix una mica de pastanaga, d'un hortet que ella sempre va a robar per a mi, està convençuda que em cal menjar pastanaga. TORASHI, és un noi efeminat de vint-i-dos, li agrada la música i ballar, m'ensenya a parlar en d'idioma d'aquí. Quan tenim temps lliure passegem pel poble. SHUCA, és una gata de dotze anys, ja fa temps que ha perdut l'esma de caçar ratolins i s'alimenta de les deixalles de la cuina. Li agrada de dormir al meu costat. És molt gelosa i vigila a tothom que se m'acosta. De tant en tant desapareix uns dies, però sempre torna, a vegades amb ferides. Algun dia ja no tornarà més, aleshores, a qui acariciaré mentre escolto la música de Torashi? PETER, és un home enòlic, també ha consumit heroïna i, malgrat que diu haver-ne desenganxat del tot, un parell de dies a la setmana ens el trobem estirat en racó del patí totalment "col·locat". Li agrada i sap com escoltar a les persones que ho necessiten. Va néixer a Florida farà uns quaranta anys, no me'n recordo del nom del seu poble i em penso que ell tampoc, i per fi, MOSSEN LLUÍS, va ser qui em va du aquí. Es va presentar dos mesos i cinc dies després de que jo arribés. Em diu que quan em va veure a l'hospital de seguida va pensar que el meu lloc era aquest. Un cop per setmana quedem a la tarda sota l'ombra d'un arbre de branques interminables, possiblement ja deu tenir prop de mil anys., i prenem un cafè, és un regal que ve d'Europa, llavors conversem en català. Alguna vegada hem plorat junts.







Mentre vaig preparant la motxilla se'n van els ulls a les esquerdes de les parets que em són tan familiars, paro atenció als sons de fons i procuro reconèixer cada un d'ells: l'escombra que s'arrossega pel terra, els udols, pot ser planyívols, d'aquell avi tancat al seu món, la cantarella tendra que mai he entès de la cuinera...

Dins la motxilla hi fico la meva segona camisa, el dos calçotets i un jersei que no he fet servir mai, procuro no dur-me res que estigui lligat amb aquest lloc, res que en un futur em faci recordar amb malengia les experències d'aquí. Vull tenir la vista i el cor mirant sempre endavant, me'n sortiré?

Estrenyo el cordill que tanca la bossa i me la penjo a l'esquena. Camino poc a poc per acomiadar-me de les olors de pixum i de bullits. Creuo la sala gran i se'm fa difícil no aturar-me amb aquella senyora ajaguda de cara a la paret, com sé que sempre li regalima la saliva li eixugo la boca amb el drap que li posem a la falda, és la manera que tinc de dir-li adéu.

Ningú m'ha cridat del meu país dient-me que m'espera, tampoc ningú d'aquest lloc m'ha demanat que me'n vagi, però fa dues setmanes, un matí al alçar-me del terra després d'acabar-me l'escudella, em vaig adonar que ja no tenia que fer res més aquí, que és hora de tornar a començar o de seguir caminant.

Em sorprèn anar-me'n sense que eol meu cor sofreixi un pes feixuc, és del tot clar que haig d'eixir, què em tenen preparat els deus? Val més no saber-ho.

Quan ja sóc al carreró faig una ullada a l'edifici i li dono les gràcies a l'aire pels dotze anys que hi he passat.

Un ocell, que em passa ben a prop, resta del tot indiferent.


--------------------------------------------------------------------------------