Apologia de l'enyor

Tarda d'un estiu,
que arriba a la seva fi
sense dir adéu.

Els anys transcorren,
fent-nos més grans i feixucs,
maleïda llei.

Amb vint-i-dos anys
em sento trist i cansat
d'enyorar el passat.

Mil records d'antany
que em fan sentir un gos vell,
rellotge cruel.

A cops penso en tu,
a cops en aquell estiu,
o no penso res.

Per què vas fugir,
estimat antic record
d'adolescència...

Reviso fotos,
fan venir més mal que bé...
Imatges mortes.

Pensaments ebris
que fan plorar d'enveja:
tu i jo; un sol got.

Mirall mentider
que em fa creure jove i sa,
ancià d'esperit.

Calendari foll,
passa fulls sense respir;
no deix cap saó.

I torno a pensar
en anys joves i cofois.
Aquí, però enyorós.

Dol malagradós,
jo voldria cent temps morts
per sentir-me viu.

Passat ombrívol,
t'he volgut recuperar,
però ja hi he fet tard.

Visc malbaratant
un present que no em deleix,
ans m'empeny al cau.

Semblo no entendre
que l'avui serà passat,
quan torni a fer tard...

M'estimo massa
els plors nocturns i tàcits,
temps enyorívol.

Amada Irlanda,
faré meva la dita:
"Abans el passat...

...era millor".