Amunt, ben amunt

Un relat de: Estel d'argent

Feia dos anys que no veia el meu avi. Aquest cop, com el darrer, l'he hagut de veure vora el mar, des d'un pedrís artificial de roques de tonalitats marrons obert a l'horitzó blavós, ben arrenglerades per l'home, just dalt d'una muntanya. A la llunyania, el mar, un mar que es confon amb el cel tan pàl·lid dels diumenges d'estiu. El vent bufa amb força, es perd entre els meus cabells, i calla. L'únic so perceptible és el de les gavines que volen distretes formant cercles, i algun cotxe, que com el nostre, ha decidit serpentejar el castell de tombes fins al capdamunt, on la muntanya s'ennobleix per acariciar el cel. De la mateixa manera que ho fan els àngels de marbre, figures hieràtiques de rostres bells, tallats en un instant de melangia. Amunt, ben amunt. Tan amunt que el dolor és del blanc del marbre i uns ulls perduts en la memòria. Sí, la memòria segueix el vaivé de les onades. Com avui ho fa aquest mar. Com ho fa cada dia.
A sota el pedrís, l'abisme de tombes que són representants d'històries que es multipliquen fins a l'infinit, allà on resta el no-res. I just on s'acaba el llit de la muntanya, el gris del port industrial: les fàbriques enormes vomitant fum, els contenidors metàl·lics, les grues que emulen els àngels i les creus de marbre. També amunt, ben amunt.
Avui el sol ha volgut banyar el paisatge d'una llum tènue, trencada. Des de la carretera, la muntanya es mostra esberlada i rosegada per un home que sembla que ha volgut tornar a la naturalesa el que sempre havia estat seu. I els cubiculums de nínxols apareixen, en la distància, com petits rectangles brillants, impossibles de mirar més d'un segon. La muntanya brilla, i els xiprers mantenen el seu verd apagat en la seva capçada alta i estreta, vorejant les tombes, resistint-se, com les flors, al domini cromàtic del gris i el marró. No saben que tenen la batalla perduda: els seus colors, el roig i el blanc d'aquelles flors és tan efímer com el plor que queda perdut en la mirada, pintat al rostre, i que només és visible asseguda en un pedrís de roca artificial de cara a un mar que es confon amb el cel. O ni tan sols això.
Ella sí que plora. Els anys l'han avesat a deixar de retenir les llàgrimes que empenyen silencioses per sortir del seu amagatall. Ella sí que plora, tan minúscula entre tanta flor i eternitat, entre tanta vida que ja no és vida, sinó roca. Però no s'acosta al pedrís perquè sap que la mar s'engoleix totes les llàgrimes i aquesta vegada no les vol perdre. Ella, tan petita i vulnerable, amb prou feines pot albirar la làpida blanca amb les flors que algú va dipositar fa dos anys sobre una tomba, i que ara han pres el mateix color que la muntanya. Amb prou feines tampoc distingeix si les flors són rogenques i blanques o d'un altre color. Allò que verdaderament importa és que donen vida a qui ja l'ha perduda fa temps. Potser també donen vida a un record que apareix intermitent i ens fa sentir culpables de la nostra impunitat davant la vida, de viure tant deslliurats d'aquell que un dia era el món i ara és tan sols una llum que s'apaga i s'encén. Algú que ara és un ram de flors roges i blanques.
Ella no esmorteix les llàgrimes. Ni el dolor. Només les eixuga amb un petit mocador que ha tret de la bossa, deixant relluir al sol una mà arrugada plena de venes que insten a la pell per sortir del seu habitacle natural. Ella sí que plora, i seguirà plorant fins que tot s'hagi acabat. Fins que, un dia, des d'un pedrís perdut d'una muntanya que brilla algú digui: amunt, ben amunt.
I jo, asseguda amb les cames sobre el pedrís, recolzada en una de les seves columnes, només sé que mirar el mar i esmorteir el dolor que no puny en aquell moment, sinó en qualsevol altre.
Amunt, ben amunt - em repeteixo en el viatge de tornada entre carrers i carrers que semblen iguals, recordant que nosaltres i les flors som els únics que sembrem la humanitat que encara no és roca ni marbre. Des de l'automòbil veig el vent que envolta les tombes, les capelles, els nínxols, que dóna moviment a les flors, que repica contra la finestra per fer-se un lloc allà dins, on nosaltres només som baldufes que girem en un taulell de fusta. Ja no es veu el mar, però me'l continuo imaginant tan quiet des del pedrís, llepant el cel tan pàl·lid d'un diumenge d'estiu, lliure de núvols, on l'únic pensament possible és el de la redempció: alliberar la memòria amunt, ben amunt. Encara més amunt que aquesta muntanya esberlada i rosegada, més amunt que les xemeneies fabrils i els àngels de marbre, més enllà d'aquest mar...



Comentaris

  • ES MOLT BONIC[Ofensiu]
    EULALIA MOLINS ARAGALL | 14-04-2007 | Valoració: 8

    RECORDAR ELS AVIS, PERÒ SI VOLEM PODEM RECORDAR-LOS QUAN EREN VIUS, QUAN FEIEN COSES PER NOSALTRES. JO TINC UN RELAT PUBLICAT QUE ES DIU LA FALDA DE LA IAIA PEPA I ALLÀ HI TINC TOTA LA VIDA DE LA MEVA ESTIMADA IAIA. TOT I ESTAR APUNT DE SER JO AVIA, QUAN PENSO EN ELLA ENCARA HEM SENTO NETA.

  • T'endinses en un àmbit...[Ofensiu]
    Jofre | 22-06-2005 | Valoració: 10

    ...potser, massa vegades considerat intocable.

    L'àmbit dels estels d'argent.

    Enhorabona per gosar aportar llum a un tema, on d'altres no gosarien.

    Parlar de la fredor del marbre no t'espanta, realment comences entrar en el món dels pensaments que ensenyen a preuar la bellesa de la vida.

    Salutacions.

    D

l´Autor

Foto de perfil de Estel d'argent

Estel d'argent

53 Relats

98 Comentaris

61515 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
"La vida m'ha ensenyat a pensar, però el pensament no m'ha ensenyat a viure" (Herzen).

Aquesta és una de les cites que més m'agraden... segurament l'escriptura no ens ensenyarà a viure, però sí a pensar, que ja és molt.

Què dir de mi? Podria donar dades biogràfiques sobre mi, què faig, què deixo de fer, etc., però això ja ho anireu descobrint amb els relats d'aquesta pàgina...

Només diré que les paraules són com un tros de fang deforme a punt perquè algú mig despistat i innocent li doni forma, a punt perquè algú cregui que encara està tot per fer.

Sempre he pensat que aquest món necessita encara molta més imaginació... ;p