Amour fou

Un relat de: Maria Quintana
L’Almodis no pot dormir. Avui ha estat un dia ple de traïcions, de comiats, de renúncies, de pèrdues.

La mar està en calma i la nau del seu raptor, el príncep Ah ibn Mudhajis, navega silenciosament rumb a Barcelona. És una nit de lluna negra. Ho havia de ser. Calia la complicitat de la foscor perquè el segrest de l’Almodis fos un èxit. Tot havia estat meticulosament planejat pel seu amant, en Ramon Berenguer I, comte de Barcelona.

S’havien conegut quan el comte anava de camí a Terra Santa i es va aturar a descansar a casa del marit de l’Almodis, a Tolosa. Fou un enamorament sobtat. Els dos es varen jurar amor etern i quan es varen retrobar en el viatge de tornada del comte, ell li va prometre que se l’enduria a Barcelona perquè fos la seva comtessa.

Així doncs, aquella nit sense lluna, seguint les instruccions que el seu amant li havia fet arribar secretament, l’Almodis havia abandonat al seu marit i als seus quatre fills per un amor boig, un amour fou.

Vestides de color negre per confondre’s amb la nit, L’Almodis i la seva donzella havien recorregut sigil·losament els passadissos del seu palau fins a arribar a les quadres on les esperaven els homes del príncep musulmà, confident i aliat d’en Ramon Berenguer I.

La cabina on les han allotjat és petita i fa olor de sal, i de mar, i de peix. La donzella de l’Almodis dorm plàcidament gronxada per les aigües del Mediterrani, però passen les hores i l’Almodis no pot agafar el son. El seu cor batega amb tanta força que sembla com si li volgués esquinçar la pell i sortir del seu pit. L’ombra del penediment i la por del seu futur incert omplen la seva ànima. Per foragitar aquests pensaments que la volen enverinar, l’Almodis surt de la cabina i puja fins a coberta per respirar l’aire net de la nit.

L’espectacle és magnífic. L’Almodis no havia vist mai un cel tan estrellat i una aigua tan fosca. Davant tanta bellesa, la seva por desapareix i el seu cor es calma i s’omple de felicitat.

Comentaris