Amor clandestí

Ens estem tots dos mig a les fosques dins un cotxe petit, val més així, d’aquesta manera estem més apropats, a la vora de la carretera amb un trànsit de fars encesos. Has mogut el mirall retrovisor perquè dius que els llums t’enlluernen.
Ens agafem de les mans i no sabem que dir-nos, gaudim del tacte, de la pressió flonja de la carn.
- No sé pas que has vist en mi, Joan.
- No tornis més a dir això.
- I si ho faig, què em faràs?
- M’hauré d’aguantar.
Em fas un principi de somriure per la meva resposta tan poca-soltada.
Recolzo el meu cap a la teva espatlla dreta, aleshores, com un acte reflex, fregues amb la teva galta la meva closca calba, una mica rasposa pels incipients cabells, aviat me l’hauré de tornar a afaitar.
- Penses, Joan, que un dia farem l’amor?
No sé pas què t’haig de contestar, la nostra situació és prou complicada, però si ho fem, com ens aniria? Ens sentirem triomfants o desencisats l’un de l’altre?
Voldria agafar-te els pits sense l’entrebanc del jersei i sostenidor, voldria que les nostres cames estiguessin entrelligades sense cap roba que ens fes nosa.
Serem prou capaços per desinhibir-nos? Per no haver de pensar en que cal fer?
Dius que m’estimes com un amic, en canvi jo no sé quina és la paraula que haig de fer servir amb tu, només m’adono que sempre t’estic pensant, que t’imagino a tot arreu amb mi.
Que t’imagino a una cuina americana, amb una sala espaiosa que fa de menjador i de sala d’estar. El que hauria de ser una paret és tot un vidre que ens permet sentir com si estiguéssim dins al mateix pati i ja no fem cas dels arbres, del terra amb gespa i les enormes plantes.
Prepares, amb tota la confiança i naturalitat del món, infusions, potser tes, per a tots dos. Mentre s’escalfa l’aigua cerques als armaris les dues tasses, estic segut davant la taula i et contemplo per darrere com ho vas fent.
T’estimes més fer-ho tota sola, encara t’enredaria jo.


Sens fa tard i convé que tornem a les nostres cases, engegues el motor i et poses a conduir.
- On vols que et deixi, Joan?
- Tant és, qualsevol lloc ja m’està bé, el que falti per arribar ho faré caminant, som a prop de casa meva.
- Et va bé a la segons rotonda?
- Perfecte.
Abans de baixar del teu cotxe ens tornem a agafar de les mans i ens mirem amb goig, però també amb recança.
Quan comença a moure’s el cotxe aixeques una mà del volant per acomiadar-te.
Jo també alço la meva mà i resto observant com t’allunyes i es perd el vehicle de la meva vista.
- Adéu-siau.