Altruisme

La Marga porta els cabells deixats anar. Els té molt ondulats i li cauen per l’esquena com una cascada de color de plata. Una corona feta de flors de muguet, les seves preferides, és el seu únic ornament.
Els seus ulls blavíssims, avui tenen una brillantor enlluernadora. Sobre els llavis prims, unes arrugues finíssimes testimonien el pas del temps. Du una túnica de cotó brodada amb motius vegetals. Blanc sobre blanc, sobre blanc. No porta sabates.
Mentre les sacerdotesses l’acaben de vestir, a la Marga li retornen algunes imatges de la seva vida.
Recorda quan era una adolescent i anava a visitar els seus avis a la residència. A ella li semblava un hotel de luxe. Tenien gimnàs, piscina i sala de jocs, però els avis no hi volien viure. Fins i tot n’hi havia que s’escapaven.
També li venen a la memòria els anys de la pandèmia. Aquell virus construït per enginyers moleculars que va fer desaparèixer sense pietat tants i tants d’avis arreu del planeta. Aquell maleït virus es va endur els seus pares.
Finalment, el pensament de la Marga vola fins al dia que es va aprovar la llei del suïcidi altruista. Una llei que el seu estimat marit va voler seguir. I recorda amb tristesa quan aquesta llei va deixar de ser altruista per ser obligatòria pels majors de seixanta anys.
La Marga ja els té. Ahir va ser el seu aniversari i el va celebrar amb les seves tres filles i tots els seus nets. Va ser molt bonic. Varen parlar molt, varen riure molt i també varen plorar molt. Un bon comiat.
Avui la Marga està tranquil·la i en pau. Li han donat una infusió que tenia gust de regalèssia i això l’ha reconfortat.
Ha arribat l’hora. La Marga surt del temple. Les sacerdotesses que l'acompanyen entonen fluixet un càntic sanador. De mica en mica el soroll de les onades estampant-se contra el penya-segat l’embolcalla. La flaire de la mar omple tots els seus sentits. Aleshores, la Marga fa una passa endavant i tot s’enfosqueix.