Als del Pentàgon se'ls acaba la feina

Un relat de: Estel d'argent

La senyora Serotonina li va ordenar al seu marit que deixés de furgar pels calaixos de l'armari del despatx, desbordats de papers i de carpetes farcides de rebuts. Era diumenge i volia descansar. Acabava de tornar d'un viatge de quatre dies a la Vall d'Emmen, a Suïssa, on havia anat convidada pels Formatges de Suïssa (tot pagat, cal dir-ho, que els suïssos, quan volen, són ben generosos, a més de neutrals) i just enllestia una crònica de mitja pàgina enaltint les virtuts del formatge emmental suís, el de tota la vida. A veure si així els dels Formatges de Suïssa s'animen i almenys compren un faldó de publicitat per a la revista, pensava, la Paqui estaria contenta. Mentre tancava el processador de textos i, al seu torn, apagava l'ordinador portàtil, mirava de reüll el senyor Adrenalina, que havia disminuït el ritme de la seva cerca, però no tenia cap intenció d'abandonar-la. Es trobava neguitós per la proximitat d'una possible dissertació filosòfica de la seva dona sobre el periodisme empresarial, com ho deia ella, i preferia mantenir-se al marge. El senyor Adrenalina s'imaginava ja com aniria l'escena: ella començaria el seu discurs com qui no vol la cosa, potser amb un sospir de desaprovació, i voldria que ell compartís i entengués fins a quin punt la fastiguejaven aquests viatges. Si es donés aquesta situació, ell replicaria per dins alguna cosa com aquesta: "Ximple que és, a sobre que ha pogut menjar formatge de gorra durant quatre dies..." i també sospiraria mentre ella aniria pujant el to de veu i augmentant la gesticulació amb mans i braços fins que, després d'exhaurir tot el potencial del llenguatge verbal i no verbal, es desinflaria damunt algun moble.
Finalment, no va haver-hi dissertació, però la senyora Serotonina igualment es va desinflar (aquesta vegada va escollir el sofà per fer-ho). Es va quedar encongida, en forma de quatre i amb la mirada perduda entre la televisió i la cadena de música d'alta fidelitat. Era el decaïment de tants altres diumenges al vespre, i no pas perquè l'endemà havia de tornar a la redacció i explicar a tothom com li havia anat a Suïssa, sinó perquè era un punt i final. En aquest cas, el de la setmana. La senyora Serotonina no suportava cap punt i final. Per ella, la vida ideal havia de ser una línia recta perfectament dibuixada i perfectament contínua en el temps. Però, de fet, a la senyora Serotonina l'inquietaven moltes coses: les pel·lícules de por (massa tensió, ja en tenia prou amb la seva); si la seva cap li havia dirigit menys paraules que en dies anteriors (no contemplava el fet que aquella nit, la Paqui, havia tingut els dos nens amb febre i amb prou feines havia aclucat els ulls, per la qual cosa preferia comunicar-se amb monosíl·labs), o si el senyor Adrenalina, tant que li agrada la truita de patates, l'havia rebutjat amb contundència.
Un dia, en un restaurant del Montseny, vaig coincidir amb el matrimoni Serotonina - Adrenalina. Celebraven el seu segon aniversari i mig de casats. Els vaig felicitar amb un somriure correcte, sense ser massa efusiva, no fos cas que pensessin que me'n reia de la seva costum de celebrar també els mitjos aniversaris. Per a la senyora Serotonina eren importants. Oi que no és el mateix, per exemple, quedar amb algú a les 18.00 que a les 18.30?, es defensava ella. Ho vaig estar pensant mentre em mirava per sobre la carta. Sí, potser té raó, vaig concloure. En mitja hora em podria segrestar una cèl·lula d'Al-Qaeda i, en veure el meu poc valor d'intercanvi, vendre'm com una concubina de segona a un harem de Kabul. I en sis mesos tindria el temps suficient de convertir-me en la nova Mata Hari catalana i espiar el perillós món musulmà a través dels seus harems. Uf, quina mandra!
En fi, tornem al dinar. Durant aquest, la senyora Serotonina, tot i que de forma discreta, no va parar de moure la cama amunt i avall nerviosament. Jo estava totalment fascinada. Semblava ben bé que estava traduint i enviant un missatge en codi Morse. Potser jugava a enviar-ne un de secret a alguna revista del cor (o a una veïna, o a la Laura, la seva millor amiga d'institut), anunciant l'imminent separació del senyor Adrenalina, a qui li havia enxampat una postal d'Amsterdam d'una tal Sasha. En ella s'hi podia veure el dibuix de dos óssos de pelfa agafats de la mà (bé, de les boles que els fan de mà). El de més a l'esquerra duia una corbata i un maletí (la típica vestimenta que l'identificava com un ósset mascle) i el de la dreta vestia una faldilla curta i una samarreta rosa amb un cor on s'hi marcaven uns mugrons excitats. No hi ha dubte. Els detalls fan descartar que es tracti d'una filla no reconeguda del senyor Adrenalina que, de sobte, ha descobert que té un pare a Barcelona i que el troba a faltar. Potser, amb una mica de mala sort o mala baba, aquest missatge es creuarà amb tants d'altres enviats des dels restaurants catalans per dones angoixades. I, per "aquelles coses del destí", que diuen tant sovint a les novel·les rosa, o per un excés d'ones llançades a l'espectre electromagnètic, el missatge de la senyora Serotonina apareixerà descodificat en un informe del Pentàgon, que es creuran que Sasha és el nom en clau d'una operació terrorista contra els Estats Units perpetrada a través dels óssets de peluix. Seria la ruïna dels Toys'r'us.
Però, de fet, la senyora Serotonina només estava nerviosa perquè se sentia insegura i els pensaments negatius sobre ella mateixa li rebotaven dins el cap, com un dit acusador. Es tan fàcil com imaginar-se, entre templa i templa, un pinball automàtic sense premi i sense un botó de game over. La raó? Que el seu marit no acabava d'entendre les bromes i ximpleries que ella feia amb l'única pretensió de fer-lo riure. Pràcticament li havia d'elaborar un informe a mode de presentació de la broma. La senyora Serotonina pensava que si conquistaves un home amb l'humor, el tenies lligat de per vida. Res d'arribar a l'estómac primer o de pretendre ser una fornicadora incansable. L'humor era la clau: somriures 100 per cent a ple rendiment. Així, almenys, mai podria dir que s'avorria amb ella.
Però avui, entre plat i plat, la senyora Serotonina va desistir d'adherir-se al seu principi més fonamental, o potser és que ja no es veia capaç. El senyor Adrenalina li endevinava de seguida el pensament perquè a ella se li humitejaven els ulls amb una rapidesa inusual. Intentar un riure fals però versemblant era arriscat. Ja no era convincent ni adequat, però si ho feia, ella replicaria com una nena petita (l'última esperança de la senyora Serotonina) i començaria a fer morros graciosament, inflant-se les galtones, la qual cosa a ell sempre li havia agradat. En veure'l somrient, la senyora Serotonina es calmaria. I així ho va fer. Tot anava segons l'ordre de fets establert, com un pas a pas culinari, però a la senyora Serotonina, aquell dia, li va molestar que es rigués d'ella i no pas de les seves ocurrències. Va deixar de fer la nena petita de sobte, dirigint una mirada desconsolada a la finestra. La cama no cessava. Mentrestant, el senyor Adrenalina s'exasperava sense saber què fer. Ell també va començar a moure la cama amunt i avall nerviosament, la qual cosa va portar a pensar, per part de clients i cambrers, que hi havia un petit moviment sísmic focalitzat a la taula número vuit. No ho puc controlar, perdona, deixà anar de cop la senyora Serotonina, quan em ve, em ve i no puc fer-hi res, i si hi penso gaire, encara em poso pitjor. Llavors, el seu marit, entendrit per la vulnerabilitat de la seva muller, l'acaronà la mà i li somrigué molt més tranquil. Al Pentàgon tornaven a respirar.
Resulta que l'altre dia vaig anar a veure el Doctor Ventura, psiquiatre, i des de llavors que m'he fet íntima de la senyora Serotonina. Us ho explicaré perquè aquests dies tinc unes ganes irrefrenables de parlar pels descosits, de la mateixa manera que la meva filla de cinc anys no pot reprimir els comentaris sobre les seves intimitats escatològiques (i sovint també de les meves). Bé, doncs la meva primera visita a cal Ventura (ja li he agafat confiança) em vaig avorrir hores en diverses sales d'espera plenes de fum i sense cap revista del cor per fullejar. Per si no ho sabeu, a les sales d'espera de les consultes psiquiàtriques tothom fuma i els pacients, els nous i els de fa trenta anys, van passant de sala en sala, segons s'acosta el moment de veure el metge en qüestió i seguint un criteri de proximitat amb el seu despatx. Així li confereixen un aire místic, de xaman, al psiquiatre escollit. En aquest ambient, propici a la imaginació, jo vaig començar a veure el Doctor Ventura igual que una noia de tretze anys admira un pòster del seu ídol musical, tot i que la seva aparició en carn i os per primera vegada no em va produir cap lipotímia ni atac d'histèria.

La conversa amb el Doctor Ventura va ser molt productiva: en deu minuts en va tenir prou per elaborar un diagnòstic i determinar un tractament. Em va dir que patia el que es coneix com a Trastorn de Comportament Obsessiu - Compulsiu (OCD, en anglès). Sí, tot junt. Dit així queda una mica bèstia, li vaig etzibar, tot i que tímidament. Ell, per la seva banda, em va intentar tranquil·litzar dient-me que no em preocupés, que milers de persones com jo en patien (això és com quan vas a una botiga de roba i la dependenta et diu que ella té una faldilla igual) i que em receptaria unes pastilles inhibidores de la serotonina. Que llavors em trobaria molt millor. No em va consolar gaire la seva explicació, però com que era el meu nou ídol, les seves paraules van esdevenir, a l'instant, la garantia per arribar a la salvació i un dogma més a la llista, al costat del que diu que el català s'està morint. De tota manera, m'he informat (un dogma no té per què ser curt de dades mentre sigui abundant en fe). Doncs bé, es veu que la serotonina és una substància que actua de neurotransmissor i que té una gran influència sobre el sistema psiconerviós, perquè, entre d'altres coses importantíssimes pel nostre
organisme, regula les emocions i els estats depressius. També se la coneix com a l'hormona de l'humor i del plaer.
No obstant això, reconec que el primer dia vaig sortir de la consulta decebuda. Jo volia que em diagnostiqués depressió, ara que està tant de moda. Tots els meus companys de feina, a l'oficina, s'agafen la baixa per depressió com qui demana uns dies de festa per marxar de pont. De fet, dir que pateixes una depressió i que l'estàs superant queda bé. Dir que tens un Trastorn de Comportament Obsessiu - Compulsiu, no tant. Sembles més aviat un perill públic o una maníaca. Avís pels que encara no ho heu fet públic: desistiu d'anunciar a familiars, amics, veïns i coneguts que teniu un Trastorn de Comportament Obsessiu - Compulsiu. Penseu que ells no saben què és la serotonina ni coneixen el venerat Doctor Ventura. Gràcies.

Però el que més em dol, tot s'ha de dir, és que ja no podré escriure el llibre de poesia inspirat en el meu ara malaguanyat estat d'ànim depressiu (tant que prometia!) ni podré participar en el fòrum Amics Units en la Tristesa. Com em puc inspirar basant-me en un Trastorn de Comportament Obsessiu - Compulsiu? És tan poc literari! A veure, si digués alguna cosa com "Em moro d'enyorança pel teu amor", què tal? Bé, fins aquí acceptable. Tòpic, però amb èxit assegurat. "Em moro d'enyorança pel teu amor, i em rento les mans compulsivament, per ofegar el meu dolor". Uf, amb poc ganxo, no? Ja m'imagino la meva futura editora (no sé perquè, però penso en una dona) rebutjant la meva primera incursió al mercat literari amb un sec i contundent: No té força.
En fi. Sort que, almenys, ara mato les estones que havia destinat al llibre de poesia a petar la xerrada amb la senyora Serotonina. Just avui m'ha comentat, tota il·lusionada, que reconsideri el meu futur com a escriptora amb un llibre d'autoajuda titulat "Com conviure amb l'OCD i triomfar a la vida". Afirma, per defensar la seva idea i amb tot el convenciment del món, que aquest títol serà "la bomba" i que posar-hi les sigles enlloc del nom complet queda més cool, més actual. Que té més força, vaja. Ho he rumiat durant uns minuts en silenci mentre la senyora Serotonina esperava el meu veredicte expectant i movent una cama amunt i avall nerviosament. Al final, he concedit, feliç. Segur que els del Pentàgon m'ho agrairan.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Estel d'argent

Estel d'argent

53 Relats

98 Comentaris

61519 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
"La vida m'ha ensenyat a pensar, però el pensament no m'ha ensenyat a viure" (Herzen).

Aquesta és una de les cites que més m'agraden... segurament l'escriptura no ens ensenyarà a viure, però sí a pensar, que ja és molt.

Què dir de mi? Podria donar dades biogràfiques sobre mi, què faig, què deixo de fer, etc., però això ja ho anireu descobrint amb els relats d'aquesta pàgina...

Només diré que les paraules són com un tros de fang deforme a punt perquè algú mig despistat i innocent li doni forma, a punt perquè algú cregui que encara està tot per fer.

Sempre he pensat que aquest món necessita encara molta més imaginació... ;p