Alarma

ALARMA

Estàvem de viatge turístic pel Canadà. Concretament, aquell dia, érem a Ottawa. Sortíem a les 7 del matí de l'hotel del mateix nom, on la meva companya Agnès i jo havíem ocupat una habitació del 21è pis. Vam pujar a l'autocar en què viatjàvem tot el grup. Com cada dia, en iniciar la jornada, el guia va preguntar:
- Què tal, han descansat bé, aquesta nit?
A la qual cosa jo vaig contestar amb un contundent no.
-I doncs, que ha passat?- va preguntar ell.
-Ui, és llarg d'explicar!- vaig respondre .
Llavors em va acostar el micròfon, mentre tothom corejava:
-Que ho expliqui, que ho expliqui!-
Així que vaig començar el meu relat.

........................

Estàvem dormint, tranquil·lament, l'Agnès i jo, quan de sobte em desperta un so agut, com d'una alarma. M'incorporo, l'Agnès no es mou, com pot ser que no ho senti? No sé què passa, no sé què fer, opto per despertar-la.
-Potser es cala foc- diu ella llavors, espantada.
Amb aquestes sentim que truquen a la porta de l'habitació.
-Ara ens deuen venir a buscar- diu l'Agnès.
Jo salto del llit i entreobro la porta. És el veí del costat, tot escabellat i en pijama. Deu haver sentit el soroll. Amb gran sorpresa meva, pregunta:
-Are we smoking?(Estan fumant?)
-No,we don´t (No) - contesto automàticament- we are sleeping! (estem dormint!)
Llavors es posa a parlar (en anglès, és clar) d'una tirada. Jo provo de tallar-lo:
-I don´t understand (No l'entenc).
Però ell segueix i al final entenc que diu que haig de fer alguna cosa per parar l'alarma.
-Jo?-m'estranyo- vol dir que és cosa nostra? I què vol que faci?
-Podria trucar a consergeria (to door-keeper) - entenc. I se´n va.
Jo ja estic atabalada. Aviat ho ha dit! Es deu pensar que em resulta fàcil, a mi, parlar en anglès! Com m'ho faré per explicar el que passa? Em poso les ulleres que estaven a sobre la tauleta de nit i vaig cap al telèfon. Intento llegir les instruccions per marcar a consergeria, però no m'hi veig bé, tot està borrós. Li dic a l'Agnès:
-Em sembla que ja comença a haver-hi fum a l'habitació! M'està agafant por!
Ella intenta dir-me alguna cosa:
-Escolta...
Però jo la tallo:
-Calla, calla, no em diguis res que intento pensar què i com he de parlar.
Ella insisteix:
-Però és que...
I jo ni cas. Amb penes i treballs, aconsegueixo comunicar, m'explico com puc i em sembla entendre que pujarà algú. Després vaig a treure el cap al passadís per veure si hi ha moviment, però no, tot està en calma, ( són les quatre de la matinada!) Li dic a l'Agnès que no sembla pas que hi hagi perill d'incendi.
-Esperem-ho -diu ella que ja s'està vestint -perquè si s'hagués d'evacuar l'hotel, tan amunt com estem nosaltres... Però que és el que passa, doncs? Per què sona aquesta alarma o el que sigui?
I ja tornen a trucar, entra un home, s'enfila a una cadira, desendolla un petit aparell del sostre, obre una mica la finestra i torna a marxar sense dir ni piu. Tan segur deu estar de què no l'entendríem. Però el cas és que el xiulet angoixant ha parat.
-Així que això era tot?quin descans!- diu l'Agnès.
-Però encara hi ha fum -comento jo- continuo veient-ho tot borrós.
-Si em deixessis parlar... -diu ella.
-Ara digues el que vulguis, però que no ho entens que abans estava molt neguitosa?
-Sí, sí, però... -i comença a riure.
-Què et passa ara? Que és una reacció nerviosa o què?
-No, no, ja veuràs quan sàpigues que et volia dir- tot rient encara.
-Què? Digues!
-Doncs que t'has posat les meves ulleres i no les teves i deu ser per això que ho veus tot borrós, perquè de fum no n'hi ha pas.
Jo me les canvio i comprovo que té raó. I llavors començo a riure jo també. Decidim dormir, però de tant en tant, ara l'una, ara l'altra, tornem a riure. I així una bona estona.
...............................

Bé, fins aquí el relat emès pel micròfon de l'autocar. En acabar reia tothom. M'aplaudien i em felicitaven per ser bona showwomen, al mateix temps que planyien a l'Agnès per haver-me hagut d'aguantar sense engegar-me.
Però el millor va venir després, en baixar a la primera parada, que era per visitar el Parlament (per cert que el trajecte se´ns va fer curt, d'entretinguts que estàvem tots). Una senyora se'm va acostar i em va dir:
-Has fet molt bé, d'explicar-ho tot en públic.
-Què vol dir?- em vaig sorprendre jo.
-Doncs que jo sóc la veïna de l'altra banda de la vostra habitació. I vaig veure com entrava un home en pijama i després vaig sentir que us tornaven a trucar i per la veu vaig saber que era un altre home i més tard, i durant molta estona, vaig escoltar rialles i més rialles. I no vulguis saber el que em vaig imaginar que fèieu tots quatre!