AJUDA O DISCRECIÓ

En sortir de l’estació la Dolors alça el cap i mira el cel: és d’un blau impol•lut, no hi ha ni un núvol, ni per fer bonic. Tot i ser primera hora del matí ja es veu que serà un dia esplèndid. Al parc, els parterres estan plens de flors i els ocells refilen desvetllant-se. Respira a fons. Es diu que serà un dia per gaudir-lo i s’espolsa el pensament fugaç que li diu que potser és massa d’hora per veure’s les orelles. El bon dia es porta a dins, Dolors, i si a fora també en fa, res no em pot anar malament!

Ahir va mirar l’horari de trens per agafar-ne un que li deixés marge de temps per no haver de córrer i tot i així, per assegurar el tret, ha agafat el que passava abans, perquè no hi ha manera que vagin a l’hora. Ves per on, el d’avui ha estat puntual i ara es troba que li sobra un munt de temps, però no li sap gens de greu i s’omple els sentits de primavera passejant pel parc.

Quan ha fet tota la volta veu que encara en té per estona i decideix anar a esmorzar alguna cosa. Com que no coneix res d’aquell entorn entra en el primer bar que troba. El local té forma de L. El peu de la L és ample, amb taules rectangulars adossades al vidre que dona a la plaça. El pal de la L és més llarg i estret, les taules són quadrades, arrambades a la paret sense cap finestra i al final hi ha els lavabos. S’atansa a la barra, demana un cafè amb llet i un croissant i s’asseu en una de les primeres taules quadrades.

Assaboreix la pasta i fa petits glops del cafè amb llet mentre mira els whatsapp del mòbil i en contesta alguns. És quan s’aixeca l’home que seu en una de les taules del mig que s’adona que a l’última, a tocar dels lavabos, hi ha una dona. Està sanglotant. Ara s’hi fixa, es de la seva edat, potser una mica més gran, però no creu que arribi a la cinquantena. De tant en tant s’eixuga les llàgrimes amb el mocador que reté a la mà fet un manyoc. No és corrent, però tampoc és estrany, trobar-se algú que plora. El plor de la dona la incomoda, mai no ha sabut que ha de fer: preguntar si es troba bé, si se la pot ajudar o dissimular i fer veure que no te n’has adonat. Potser si pregunta li respondrà educadament que no necessita res i li donarà les gracies, però també la pot engegar. La pasta és a mig rosegar, però no treu els ulls de la dona. Pensa que si fos ella qui plorés, de segur que no li agradaria explicar intimitats a una desconeguda. Alguna vegada ha plorat al carrer perquè a casa o la feina no ho vegin. L’etern dilema: oferir-se o ser discret.

S’aixeca i va passadís enllà. En ser a l’alçada de la dona mira discretament si a la taula hi ha alguna cosa que li permeti intuir la causa de l’aflicció, però no s’atura i entra al lavabo. Per fer una mica de temps es renta les mans mentre cerca els mots per adreçar-s’hi. Quan torna a passar pel costat de la dona alenteix el pas i alça una mica la mà, però no s’atreveix, detura el gest i continua fins a la seva taula. Menja i beu de memòria sense treure els ulls de sobre de la dona fins que aquesta s’aixeca, passa pel seu costat amb el cap cot i se’n va.

L’amoïna estar-se allà, encarada a on ha estat la dona, guaitant la tassa i els platets. Decideix anar-se’n. L’últim mos i l’últim glop es queden a la taula. Torna a passejar pel parc, però ja no s’adona del que el dia li ofereix, no es treu del cap la dona que plorava. En realitat el que la burxa és que sempre que s’hi ha trobat no ha sabut que fer. Es mira el rellotge i creu convenient anar enfilant cap a la clínica, no vindrà d’uns minuts, al capdavall tant és esperar-se en un lloc com en un altre. Al taulell de recepció la noia li demana el nom i després de consultar l’ordinador li dona un paper amb un número i li diu que la pantalla, quan surti el seu número, li indicarà la porta. A la sala d’espera es distreu altra vegada amb el mòbil, aixecant els ulls cap a la pantalla de la sala cada vegada que deixa anar un so semblant a un esgarip.

Quan surt el seu número desa el mòbil i va cap a la porta assignada. En ser-hi a prop la porta s’obre i apareix una doctora que en veure-la li somriu. La bata blanca l’ha desconcerta, però en uns instants el cervell localitza aquella cara: és la dona que plorava al bar. La brusa que apunta per sobre les solapes de la bata l’hi confirma. La doctora, amb paraules amables, la fa passar i li demana que segui a la cadira del davant de la taula. En seure encarades, la doctora la veu desconcertada, com absent.
—Es troba bé? —li pregunta.
—Sí, sí. Perdoni —respon refent-se de la sorpresa.
—És que m’ha semblat que feia una cara... diguem, estranya.
—Disculpi’m. És que l’he vista abans —li costa engegar—, al bar... estava plorant i jo no m’he atrevit a demanar-li si la podia ajudar en alguna cosa. Sempre dubto. Sempre vaig tard.
—A mi també em costa decidir-me quan m’hi trobo. A vegades m’ofereixo, potser m’ajuda la professió. Però jo estic bé, no es preocupi per mi. De totes maneres, gràcies per la intenció —respon la doctora amb un somriure trist—. De tant en tant em passa, però em refaig aviat. Potser és que sóc massa sensible. O que em vaig fent gran.
—M’agrada saber que està bé. De moment aquest pes me’l trec de sobre —diu la Dolors alleujada—. I m’alegro que no sigui res greu, encara que li passi de tant en tant.
—És que en aquest ofici... Ja ho sabem, que no ens hem d’emocionar amb el que els passa als pacients, però ves... a vegades els sentiments fan de les seves. El cervell no el manem sempre. O quasi mai.
Després unes frases que refermen l’empatia que s’ha establert, la doctora va per feina.
—Deu venir a recollir el resultat d’una prova, oi? Em recorda el seu nom, si us plau —diu, encarant-se a l’ordinador.
—Dolors Puigbonich, amb h final. La va demanar la doctora Díaz.
La doctora fa anar el ratolí seleccionant menús i després tecleja. Comença a llegir i passar imatges. Els músculs de la cara se li contrauen, el somriure desapareix i sembla que un vel li hagi descolorit la cara. A poc a poc es gira i fita la Dolors amb els ulls humits, fins que unes li llàgrimes llisquen galtes avall.