Ai, quina nena!(segona part)

I, com no, cabuda com era, també va aconseguir formar part d'una ONG i conduir personalment un dels camions d'ajuda humanitària amb destinació a un dels països amb menys recursos de l'Àfrica. Allò va canviar radicalment la seva vida. Havia sentit a parlar de la meravella de la naturalesa de l'Àfrica, però ella només veia misèria al seu entorn. No sabia si agrair la sort d'haver nascut a Europa o si això era una ofensa envers els nascuts allà. No sabia definir com se sentia. Incòmoda per oferir tan poc a qui tan necessitava? Sofria, no volia, no podia, descarregar allí el que havia anat a portar i tornar a casa com si res. No es podia desentendre del que havia vist, però tampoc sabia que podia fer-hi. Les seves anades i vingudes es van anar repetint. Es va trobar amb persones que havien estat víctimes defenòmens naturals com huracans i etc., d'atacs entre tribus, d'invasions... i sobretot de la misèria i les malalties de cada dia. No ho podia aguantar més. Sabia que no podia arreglar el món ni el país, però alguna cosa havia de fer. Potser adoptar algun nen, almenys un, per donar-li les mateixes oportunitats que ella havia tingut. Hi havia ONGs que es dedicaven a adopcions, però eren figurades, des de lluny. Ella volia ... què volia realment? Mai havia estat enamorada ni havia pensat en casar-se. Tenia altres projectes constantment. Ara hauria volgut que un d'aquells nens destinats a una vida miserable, fos fill seu i donar-li altres oportunitats de vida. Des del principi, sense haver-lo d'arrencar del seu ambient. No sabia com explicar-ho. Voldria parir-lo. Podia ser? Com aquells homes que fingien un casament legal per tenir papers? S'hauria de casar amb un senegalès, posem per cas? Perquè essent soltera no era fàcil que li concedissin una adopció legal. A més el procés solia ser llarg i ella ja no era una joveneta. L'edat també complicava el permís d'adopció. Què podia fer? En raptava un?
Veia altres cooperants que es quedaven al país en pla de mestre, per instruir, considerant l'educació una eina important per al futur desenvolupament dels seus habitants. Altres hi arribaven com a metges, per combatre aquelles malalties endèmiques que tantes vides costaven. I les ajudes que ella mateixa portava periòdicament, solucionaven sens dubte, problemes puntuals. Es repetia totes aquestes coses sense arribar-se a convèncer. Se sentia frustrada.
El temps anava passant i va arribar el dia en què des de l'organització li van dir que l'edat que tenia ja no era la més idònia per anar fent aquells viatges que, a vegades, podien ser perillosos. Li van proposar una espècie de prejubilació. Quedar-se a la ciutat d'on procedia la seva ONG, però coordinant des d'allà els viatges.
Desanimada per primera vegada a la seva vida, va acceptar el nou càrrec. No va tenir temps de caure en la monotonia, perquè aviat va arribar a la seu de l'entitat, demanant feina, una jove africana que estava sola i sense mitjans de vida. Per intercessió d'ella la van llogar com a dona de fer feines. I la nostra protagonista la va acollir a casa seva. Aviat es va fer evident que estava embarassada. Va arribar el dia del part i va néixer un negret d'aparença robusta que va tenir des del principi dues mares: la natural i la Desi, que el va apadrinar i amb ell va aconseguir el desig d'ajudar a proporcionar-li tot allò que el fet de néixer a Europa facilita amb avantatge sobre la majoria dels nascuts a certes parts de l'Àfrica, com aquella d'on era oriünda la seva mare i de la qual havia hagut d'emigrar.
El nadó va créixer i va sobreviure a la Desi que no va arribar a saber que, amb el temps, obtindria el títol de doctor en malalties africanes. I la seva mare va arribar a ocupar el lloc que ella va deixar vacant a les oficines.