AI, IAIO, COM HA CANVIAT EL MÓN!!

Un relat de: Lluís Berenguer
Que sí, iaio, que sí! No et dic jo que el món està de l’inrevés? Quant ha canviat tot! Si alçares el cap! Tu saps que a Dénia, la burra rodava la sènia i cagava enlloc per a bé de la natura. Hui, una altra espècie d’animals va voltant per tot el terme en busca de natura per cagar-li al seu damunt la ferum del formigó... per a bé de les seues butxaques! i és que per aquí, avi, últimament, el pobre va pel carrer demanant, el savi observant, el ric especulant i el lladre saludant, a quin extrem hem arribat!

Tu t’enrecordes quan em deies: “diumenge anirem al camp a berenar”, doncs ara jo li dic al meu fill: “diumenge anirem a dinar a eixe restaurant que està on jo de xiquet anava a berenar”, que vol que li diga? Si fins l’himne a Dénia ha quedat obsolet! almenys en l’estrofa que diu: “Dénia, taronges i riu-rau...” caldria posar-lo al dia tot dient: “Dénia, immobiliàries i ciment...” per desgràcia, és més contemporani, és el progrés, avi, el progrés!

I el pollastre que teniem? Sempre em donava el bon dia. Avui, quan em lleve del llit, entre sirenes, clàxons i crits de conductors exacerbats, no hi ha dia que no m’enrecorde d’aquell pollastre! Però, qualsevol te hui en dia un pollastre a ciutat! Abans que cante ja t’han denunciat!

I quan anàvem al port a pescar de nit? Sopàvem i xerràvem mentre els estels i la lluna testimoniaven les “picades” a la nostra mirada mentre per l’espill o camí lluent de la mar ens arribava el flaire dels Déus marins com un regal pels sentits, mentre la tranquil·litat i la pau mediterrània ens amerava l’esperit i la paraula d’un aiguabarreig de mites, tradicions, rondalles, creences, llegendes, endevinalles, cançons, que tu, estimat iaio, em contaves amb afany. Però ara, un port esportiu atapeït d’iots, uns grans i sorollosos vaixells comercials, trenquen la nit, trenquen el camí i trenquen la pau d’aquell indret ja desconegut per mi... Saps com s’anomenen aquestos vaixells, avi? Progrés, s’anomenen progrés!

I els borregos? Ja no es veuen, com abans, els borregos avançant per florits assegadors espantant els mals esperits amb el soroll de ses esquelles, ja no es veu aquell pastor tot ufà que tenia cura de procurar felicitat al seu ramat i a sí mateix amb els missatges del dolç flabiol manufacturat per ell. Avui, els borregos, estimat iaio, s’asseuen en còmodes sofàs espantant la cultura amb el soroll d’una esquella de persuasió anomenada televisió, i aquesta en té cura de procurar que cap d’ells se'n isca del camí preestablert pel gran pastor global que no entén de flabiols...ni de vida! És el progrés, avi, el progrés!

Quin panorama: la mar ha perdut el seu peix Nicolau; el camp, als seus oriünds pobladors cromàtics; la muntanya, el seu hàbitat; la ciutat, el trinar del teuladí. A la pluja ningú ja no crida i el sol crema massa. El fred i la calor ja no sabem conviure, i jo, estimat avi, visc, des de fa temps, un any rere l’altre... sense la seua primavera! Fixat si tinc raó, que l’altre dia, mirant l’oratge pel canal eixe del PP, me n’adone que al mapa del temps hi havien dibuixat sol, núvols i pluja, qualsevol s’equivoca! Fotre! abans no hi havien preemergències per foc, vent, pluja o neu, res d’això! Tot el món sabia que per la Puríssima venien els temporals, per Gener les calmes, per Febrer les aiguades i ventades, per Abril aigües mil, per S. Miquel l’estiuet... però, clar! Aquella societat respectava la natura i aquesta corresponia: m’enrecorde, avi, que sols mirant l’horitzó pronosticaves el temps, i no fallaves! Ara, ni el mateix meteosat s’aclareix i, per què? Doncs perquè s’ha perdut el respecte i l’estima! Avui, havent de tot, som uns desgraciats, i abans, sense tenir quasi res, érem més feliços! De què ens aprofita tanta tecnologia? A fer punyetes! Si, home, si!

I ara que anomene la paraula “home”, avi, et diré que hui seguim sent més animals que els propis animals perquè, aquestos últims, sols maten quan tenen fam, però eixa espècie que quan està en estat de domesticació rep la condició de racional, continua torturant i matant innocents en nom de la seguretat i la pau mundial amb el seu armament tecnològic sense cap justificació “humana” davant la “vida”, per aixó no té res que envejar-li als lleons i tigres amb la seua crueltat i salvatgisme.
I jo que creia que els micos sempre han imitat les accions de l’home! Resulta que, cada vegada més, me n’adone que hi han molts homes que actuen com els micos... sobretot quan s’enfronten davant el raonament i la intel·ligència!
Però, quin raonament i quina intel·ligència els mereixen eixos moniatos polítics que s’arrossegen davant l’empresari capitalista? Doncs aquest, a qualsevol d’ells els "coloca" un trage, una corbata i un "pin" distingit, els programa el software i… Au! A per la moció de censura! A servir els seus interessos! Sent així que allò comença a funcionar: parlen sense saber parlar, escriuen sense saber escriure, comuniquen sense saber que diuen...saben sense saber! Tot un miracle de la tecnologia pirata!
Ai! Si ho hagués conegut el “Tí Rovell l’enterraor”, a ell que tant li agradava la política, iaio, li vindria “al pelo”, doncs no sabia ni llegir ni escriure, però, tenia un verb! Ara que, ben pensat, no tindria res a fer perquè era honrat i, a més a més, no sabia contar mentides!
Tanmateix, aquesta cosa del software ambulant te un problema: que quan se li esgota la bateria “patrocinia”, ja no dona per a més... Què voleu! El moniato, per molt que s’esforce en guanyar-se un lloc als plats de disseny, sempre acaba socarrat dintre el forn! Si, millor deixar el “Tí Rovell” en aquell cementeri amb els morts, almenys aquells no diuen res, faces el que faces! No notes la sentor, iaio? La nostra ciutat ja comença a fer pudor a moniatos socarrats!

I ara que parle de morts, em ve al cap la iaia, pobra! Que bona persona era! Això sí! quan em veia ociós, immediatament em reprovava, no fer res era un pecat! Així que ja estava jo de seguida ajudant-la a ella o la meua mare en els afers quotidians.
Com canvia el món, avi! Ara, la nostra honorable Generalitat quasi ens obliga a viure de l’oci! Clar, però, és que en aquells temps no hi havia golf ni golfos!
El dia que va morir l’avia, quin cabreig vaig agafar amb el frare! Si és que l’església també ofen els morts, home! Resulta que a la pobra dona, que no sabia ni dir “bon dia” en castellà, van i li canten la missa de difunts en la llengua de Cervantes, què trobes? Cert és que la iaia no podia vorer els frares per qüestions relacionades amb la guerra civil, per això, cada vegada que en veia un, deia: “quan el mal ve d’Almansa”... què vols, iaio, que li tocaren la muixaranga?
I el Papa? Vaig anar a vorer la tia Pepa a València un parell de dies després de la visita de l’home de blanc i, davant de la parada de bus que hi ha enfront de sa casa, hi havien un parell de “pijos” tot parlant de la visita del “susodicho”, i jo, que vaig ficar l’orella, escoltí: “pues oye, ¿sabes que te digo? Que después de analizar todos los eventos y los pormenores de la visita del Papa, concluyo que no tiene tanto de beato como de boato”. Fotre! Tenien tota la raó!

Però, iaio, quina ciutat València!, Una gran ciutat popular! Què neta! Per això els ciutadans estem també ben nets! Ja saps que a la tia Pepa, la Rita, que no li la toquen. A ella li agrada dir que viu a València (sense l’accent), se li ompli la boca dient que viu a prop de la plaça d’Espanya i, encara que l’home que hi ha a dalt del cavall diu que és aquell que eixia en els paquets de “Celtas cortos”, el dona com a referència quan explica a algú on viu. Amb el senzill que és dir que viu al carrer S. Francesc de Borja! No sé a qui li sembla la seua filla, avi! Això li passa per anar-se'n a la capital!


Jo li dic: Tia! No se n’adona que la Rita i els seus “palmeros” estan malbaratant els diners de tots els valencians en obres faraòniques pels rics mentre els malalts i els xiquets no tenen hospitals ni escoles dignes? Mire vosté quina és la política que fan els amics del “correa”: “l’America’s Cup”, “La fórmula-1”, “la ciudad de las artes y las ciencias”, “la ciudad de la luz”, “la ciudad de la ópera”, “la ciudad del ocio”, “la ciudad de la música”, “la ciudad de la pilota”, “la ciudad de las artes escénicas”... I s’han deixat la més important, tia! eixos “peperos” són incoherents! S’han oblidat de fer “la ciutat de la pocavergonya!”… No pot ser, avi, la tia es cabreja molt amb mi i sempre tinc que canviar de tema.

I la teua neta, iaio? Ara s’ha “tunnejat” tota, quina impressió! Quasi no la conec! S’ha ficat dos parells de mamelles impressionants, uns llavis que pareix que sempre estiga a punt de besar-te, s’ha ficat lents de color i ara els ulls són blaus, el nas ja el te recte, s’ha adobat els pòmuls, s’ha llevat dos costelles i, per acabar-ho d’arreglar, s’ha canviat el nom! Jo li vaig dir que el que veritablement li caldria fer és operar-se el cervell! Que trobes, avi? La homologuem o no? Ja sols li resta passar la revisió cada any per si la silicona se’n va de costat! Fins on hem arribat! Són coses del progrés, iaio, del progrés!

Es curiós lo de la veïna de la tia, iaio, tota la vida ha parlat i parla valencià, però té un gos que li diuen Queipo i li parla en castellà, és un gos castellano-escoltant! Qualsevol dia li preguntaré el que fa al cas... no li dic jo que vivim en un mon de xiflats?

I no plou! Ja fa massa que no plou! Hi ha molta sequera, els embassaments estan al mínim! I la culpa de tot la tenen "los rojos". Aixó és el que diu tots el dies la televisió d'aquest pais de feixistes, perquè, avi, què vol que li diga? Ja sé que sempre hi han hagut cicles de sequera, però, si en 10 anys s’han construït centenars de milers de cases, més que en tota la nostra història, i a banda es pretén arribar a la xifra de 50 camps de golf… Si un camp de golf “a la valenciana” o siga, de 18 forats, consumeix al dia uns 2.000.000 de litres d’aigua, a l’any uns 800.000.000 de litres, en 50 camps necessitarem a l’any uns 40.000.000.000 de litres, com de moment, avi, hi han uns 30 en marxa, mes el consum dels milers de vivendes... què vol vosté? Són coses del progrés, iaio, del progrés!

Avi, si els seus companys, quasi tots llauradors, alçaren el cap, a escopetades anirien tots eixos delinqüents que ho estan fent tot pols per omplir-se les butxaques!

I així estem, vivint aquesta vida que sembla un infern, de fet, sempre s’ha dit: “fins demà, si Deu vol”, però a partir d’ara haurem de dir: “fins demà, si Déu o el dimoni vol”, doncs hui en dia un ja no sap en quines mans està el mon! És el progrés, avi, el progrés!

Cada vegada que s’ha mort un amic meu, em pregunte, el mateix que Sócrates, qui dels dos tindrà millor destí, si ell allà on vaja, o jo en aquest cada vegada més insuportable món tan fornit de progrés. Au, iaio, ja ens hi vorem... De segur!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: