Ahir em vaig perdre a dins del meu cap i el cert és que em va agradar.

Una nebulosa de colors pastel em rondava, la rialla: pura i esgarrifosa. No era al món, era el meu subconscient que em guiava de nou cap un camí ple de bogeria i estranyeses, de fons, se sentia la música d'un piano desafinat...
Per què em passen aquestes coses? Somnio massa i després la realitat no m'agrada... però, tot i així, és tan dolç imaginar! Quan ho faig els ulls parlen sols i les orelles escolten més que mai, la boca silenciada només fa que observar i les meves mans acaricien tot el que duc dintre meu: records que creia oblidats.
Vull viure una vida de somni! Somriures perfectes i realitats fora de lloc.