ADÉU MARE

Un relat trist de comiat, de penediment pel que creus hauries d’haver fet per complaure. Cadascú sap les seves mancances, el que potser ha fallat...però potser en aquets moments tristos, tan sols és pensa en el que l’altre hauria volgut que fórem i ens sentim impotents ara que ja no hi ha volta enrere. És important deixar passar el temps, mirar de ser objectius i no ser massa durs amb nosaltres mateixos.
M’ha agradat molt llegir-te. Agraeixo el teu comentari
Una abraçada

Sempre he enyorat (encara ara quan ja fa quinze anys que ens va deixar),les converses còmplices amb la mare.
Et diré que es quedà vídua molt jove i amb deu fills i crec que he aprés a conèixer-la quan ja ha estat massa tard.
M'encanta el teu estil , Jordi. Gràcies per deixar-te llegir.

...ni fills ni pares. Senzillament poder dir 'es fa el que es pot'. Però hi ha el sentiment de culpa, el pensar 'podríem haver...'. No va ser, no cal pensar-ho. Ha estat d'una manera i no es poden crear falses pel·lícules per variar-ho. Amb alces i baixes (que NO és dir bo i dolent!). Jo tinc tres fills i ara se'm distancien i a mi també em va bé i potser un dia en recordar-ho ploraré (em vaig coneixent) alhora que no faig res per evitar-ho. Ara toca això i així. Hi ha èpoques, com hi ha afinitats. I tot s'embulla perquè ho embullem. Només cal fer el que se sent (que també costa!) i no el que el pesat del cervell creu que hauria de ser, per maleïts engranatges i models socials, quan tots som diferents. Fer més cas a l'ànima, vull dir. I, amb tot, em confesso bastant 'passota' (ep, toca temps sabàtic..una mica...Lev Tolstoi va necessitar dos anys de repòs després d'haver escrit GUERRA I PAU -l'he llegit dos cops i uf...costa!...no m'estranya el llarg descans de l'autor a posteriori!). Cadascú sap lo seu i no és jutjable ni criticables. Prou en tenim amb el propi jutjar-nos (ara ja em repeteixo, ho veig).

O sigui, que queda't amb l'essència, la unió, el cordó umbilical, el líquid amniòtic,
el ser alletat i cuidat, la mirada i el somriure de la mare. El que la va fer especial.
Perquè la mare sempre estima (encara que pateixi) i ara és lliure per només estimar (i segur que encara pateix, però més serenament).

I ara l'esglaó et toca. Un bon pare pels fills (no hauria de ser exigència, és clar, i aleshores tot rutlla...no?)

Gran rotllo t'he entatxonat.
És que ja som novembre.
I jo sóc d'octubre. (gran excusa!)

Mena

sobren les paraules. I ens en falten tantes ....de vegades. T'entenc quan parles dels llargs silencis, de tot el que ens queda pendent per dir. A mi em va passar quelcom semblant amb una persona que vaig estimar molt i de la qual no em vaig poder acomidadar. No hi ha ni un sol dia que no li demani perdó pel que ens va distanciar, perdó per no dir-li tot el que l'estimava. Però jo sé que tant ella, com la teva mare ens han perdonat i han oblidat la distància i els malentesos.
un comiat perfecte, no ho dubtis.
una abraçada literària. ens llegim

Aquesta afirmació tan contundent m’ha arribat al cor. Com també m’ha afectat el to amarg teu poema. Aquesta tristor, aquest crit de desesperança, barrejada amb la impotència davant un desacord mal resolt. No ens convé mantenir massa temps les nostres discrepàncies amb les persones que estimem. Després, passa el que passa, quan perdem la seva presència, l’ànima se’ns dessagna de dolor.

Veig que has optat pel bon camí. La teràpia de treure-ho del pap i confessar-ho per escrit a la teva mare. Segur que ella estarà més preocupada per la teva tristor que per la desavinença que l’ha provocada. Les mares sempre perdonen i sempre fan les coses pensant que són les millors pels seus fills, malgrat que a nosaltres, els fills, a vegades ens semblin fora de lloc.

Voldria que pensessis en tot allò que sempre trobaves a la seva falda.

Qui sóc?, dius en la teva desesperació. I al final, et consola saber, enmig de la teva ignorància existencial, que ella era i és encara la teva mare.

Quan va morir la meva li vaig escriure això. Per si et serveix de consol. Mare

Gràcies pel teu comentari tan directe i tan sincer al meu darrer poema dedicat a la memòria dels meus pares.

Raül

sempre impacte. Almenys aquesta és la meva experiència no només amb la meva (que va morir molt jove) sinó amb la mort de les mares d'amics i d'amigues que s'han anat succeint quan ells ja eren més grans. També davant de qualselvol mort et queda la recança de tot allò que no has compartit o has dit i sobretot amb la mare, també amb el pare, d'alló que creus que no has aclarit o no has respost tu com ells hagueren volgut. A vegades aquestes paraules es diuen després de que la mort se'ls hagi emportat ( fluixet en forma d'oració o de poema) Per aixó m'ha agradat llegir-te.

Una abraçada