Adaptar-se o morir...

Gràcies per deixar-me un missatge que m'ha portat fins aquest poema. M'agrada la força i el dolor que desprèn.
Sóc dolenta fent elogis, què hi farem... :-(

dos o tres vegades, o més. I encara estic sacsejat perl què dius. Em pregunto, quina visió tindràs ara?
Ens oferiràs una perspectiva diferent desprès de tres anys?
Esperaré impacient la visió desprès d'aquests anys.
Gràcies per captivar-nos!

Per mi escriure és un plaer... només comparable a llegir els vostres comentaris.
Doncs, crec que, com jo també intento fer, a cada comentari, hi deixeu una part de vosaltres... Un treball, una dedicació important.
Admirable!
Moltíssimes gràcies a tots els que em comenteu dedicant-me temps i pensament, perquè es nota que ho feu!
Intentaré correspondre...

és com una petita mort. Alguna cosa que es gangrena, sense cap avís previ, dins teu. I el dolor és més intens per què voldries desaparèixer i no pots. I la nosa sembla créixer desmesuradament, talment un tumor, quan intentes inútilment esbrinar-ne un per què.

No obstant considero un error recloure's i amortallar-se, ni que sigui temporalment, de falsedat. Cal aprendre a protegir-se, això sí, de nous embats, per què la vida, incerta, inconstant, sembla voler-nos-en prodigar de manera incansable. I la millor manera d'afrontar-los és defugir el ressentiment i mirar de tranformar-lo en estimació gratuïta cap a allò que sigui digne de recordar.

El teu escrit, com de costum, dibuixa extraordinàriament bé la desesperança i la decepció. I posa en relleu l'autenticitat i la sinceritat que s'emparen de tu i et comparteixen.

Una abraçada!

magnífic, esplèndid, exquisit! Mentre escriguis coses així, mentre segueixis viu per denunciar la falsetat, i dir-ho en veu ben alta, mentre hi hagin veus com la teva, sentiments com els teus, cors com el teu.... no ens caldrà cap pistola. T'he dit que m'entusiasmen els teus escrits? Un petó molt gran.

hem recorda el meu relat de "solitud", es ben cert que de vegades el temps i l'estat d'anim,ens juguen males pasades. pero tambe es cert que escribin ens alliberem moltes vegades de les nostres deries.
De vegades et llegeixo, pero despres no tinc temps de comentar-te, crec que en els teus pensaments ets molt irregular com si cambiesis amb el pas de les estacions, ets per dirho d'alguna mena camaleonic. el que fa que es veigue un proces d'a`daptacio en els teus relats que de vegades en sorpren, sino mira el relat de les antipodes i el de pa sec.
per el que veig ets un escrito, es mes un bon artista, que crec, quan li ve l'a inspiracio es deixa dur.
perdona si no etcomento , mes pero entre unes coses i altres me es imposible, i gracies per el teu comentari a un polsim de neu blanca.
que tinguis bones festes i una divina inspiracio de cara al 2005.
una abraçada manel de lino.

Història de la Filosofia a Batxillerat em va quedar una teoria que en deien dels filòsofs presocràtics, aquells que (bé, no crec que ho fossin tots [abans de Sòcrates n'hi devia haver molts]) argumentaven l'existència d'una cosa per la simple raó que existia el seu contrari. La vida existeix perquè hi ha la mort. La nit, perquè hi ha el dia. I la veritat... perquè hi ha la mentida. Cada petita mentida (d'aquelles més quotidianes, vull dir) amaga una petita veritat. I viceversa, cada petita veritat ha tingut o encara té la seva petita mentida. Parlar de la Veritat com a tot, com a global, potser... presuposaria l'existència d'una gran mentida... I què seria, aquesta gran mentida? Fóra tant, més o menys destructora, anorreadora, aniquiladora, opressora com la propia gran Veritat?
Bufa, quin rollasso histórico-filosòfic que t'he clavat! Entendré que el cliquis com a ofensiu i tot. Bé, un poema que expressa el sentiment o la necessitat d'alliberar-se d'un tot per encarar-se a un altre tot, la recerca de la Veritat (vid. supra). I és curiós el canvi o gradació: de la condescendència al "doneu-me una pistola". El desig pot més que tu, és una força que et llança i t'empeny... potser són històries meves, però és la interpretació que hi dono.
M'ha agradat molt la força i la gran vitalitat que desprén. Bravo un cop més

Salut,

Vicenç

Si aquest relat és de fa tres anys, has evolucionat, des del punt de vista formal, ja que el que et llegeixo normalment (i no el relat del rodamón, sinó altres) es veuen més elaborats, tant és des del vessant lèxic com en el de les imatges. M'ha agradat, però, això que dius ja des del títol "adaptar-se o morir". És l'evolució de les espècies, al cap i a la fi. Oi?

Fins una altra Barbablava i gràcies pel teu comentari a aquella mena de cal·ligrama que vaig voler fer!.

Sisplau, pistoles no!
Que difícil viure lliure, d'acord als teus principis. Ens cal mutar per viure en societat?
Potser sí.
Malgrat la mole que ens arrossega, val la pena lluitar pel que creus i pel que ets, segurament no podem canviar el món, però val la pena provar-ho. Sense lluites, només amb el dia a dia, vivint...

Sóc una somiatruites, que hi vols fer!
M'ha agradat molt el teu poema, dividit en dues parts molt marcades. Les paraules són contundents i encertades.

Felicitats!
Una abraçada i fins aviat!