Absència

" No puc olorar el perfum del teu cos. No veig el somriure als teus llavis. No veig la lluentor dels teus ulls. No et veig aquí, no et veig enlloc, ets absent. La teva absència s'omple al meu cor creant un gran buit... i és que et necessito tan a prop... "

Saps quants cops he plorat la teva absència?
[ Una frase que tinc escrita en un petit paper que córre per la meva taula esperant ser algun dia completada... ]

L'absència d'aquella persona qui recórre tot el dia pel nostre pensament és cruel, molt cruel. Perquè en imatges la veiem a cada instant al nostre costat, al nostre davant... però en despertar d'aquell somni sentim la seva absència i el desig es converteix en tristesa... M'ha agradat el teu esrit, crec que molts ens sentim així... (almenys no estem sols! jejeje)

P.D: Per cert, m'he quedat amb la curiositat de saber ben bé el motiu del Fidueta! en un comentari que m'has fet! jejeje. Potser volies dir "Dofineta"? jejeje! o potser és algun pseudònim nou que no conec pas! jejejeje

Apa! que vagi molt bé!
Ens veiem!
Gemm@

Sempre donem el valor real a les coses quan ja no les tenim o no podem gaudir d'elles... amb les persones i els sentiments això es magnifica.

Els sentiments del que relata es barrejen amb la descripció del perdut....

Un poema clar, sensible i ple de melangia. M'hi falta un toc esperançador, doncs, això donaria un impuls final a la lectura, del tot agradable.
El fred pot esvaïr-se, llavors, entre rajos de sol.
La màgia resideix en la capacitat d'aprendre d'aquesta melangia.....

Una breu descripció d'un moment de melangia? D'uns instants d'enyor?

Has jugat amb el fred (mirades nevades, peus glaçats) per remarcar aquesta absència, però penso que sobretot l'element que dota el poema de més sensació de buit és la repetició de aquella.

És una simple paraula que per ella mateixa potser no té un significat concret, però ens duu a traslladar-nos en el temps, a imaginar-nos una època en què "allò" existia.

Un relat farcit d'absències.

LLIBRE

PS.- Ja m'he llegit el teu repte i el de la Conxa. Ara ja estic al corrent de les aventures de la monja... heheh... Molt ben trobats tots dos. M'ho he passat molt bé, llegint-los. Gràcies pel consell!

Ai... l'anyor !!, ens adonem del que teniem, quand ja no ho tenim.
Aquest " MAG ", és una passada !, ( si per casualitat, ets tu , ets molt xulo, sí senyor !!,jejejejej).
Un petonet. Pilar

no he llegit el poema pq ara no tinc el cap gaire clar... només era per dir-te que moltíssimes gràcies pel teu comentari... gràcies de cor, pq en el moment en que l'he llegit necessitava sentir aquelles paraules...

gràcies!

fa agegantar les qualitats de la persona enyorada, multiplica la set del desig i fa que el cor es vagi reduint a un petit oasi amb quatre dàtils i cinc gotes d'aigua...
fantàstic poema ple de poesia i melangia...
una abraçada, amic!

no em trobaràs, no em busquis, he fugit...

M'ha fet pensar. Bonica poesia

caram Mandalf! quines imatges més sensuals i suggeridores... Una sorpresa!

M'agrada molt el teu poema i la pintura que fas d'uns moments melanconiosos.

Felicitats i no paris, val la pena!

Gràcies pel teu amable comentari, delicat i comprensiu.

Una abraçada Mandalf ,i molt gust de conèxer-te!

Fins una altra. ( espero)