abocar-me a la llum infinita

M'acosto a la finestra que hi entra tant de sol, per xalar aquest bo, però de sobte m'adono, esbalaït, que el paisatge de cada dia ha desaparegut. On són els carrers, les cases, les persones? No sento cap soroll, només veig llum, llum...

Penso que deu ser una broma, obro els finestrons per assegurar-me'n, no si veu cap figura, ni hi ha fons, tan sols la claror que em convida a fondrem amb ella, com si fóssim amants, no puc entendre res, però hi poso un peu al llindar, faig un esforç i m'hi aboco.

Tot d'un plegat, no veig les meves mans, on són les cames? I el meu cos? On sóc jo? Tan se val, no em necessito per res, en aquest moment hi estic bé, no hi haig de fer res aquí i no haig de pensar-hi cap cosa, només haig de ser-hi, d'existir, però...Existir? No sé pas quina situació és aquesta....Quina situació? No hi ha límits, formes, però ara et veig més clarament, ara et comprenc, ara t'estimo.