AB IMO PECTORE

AB IMO PECTORE
I
En els darrers anys, un rere l’altre, el seu organisme donava senyals de rendició davant dels atacs que havia sofert al llarg dels anys. El sistema digestiu i el circulatori, malgrat quedar afectats, van poder sobreposar-se gràcies a la seva voluntat de tirar endavant, la seva relativa joventut i el bon fer de la medicina.
Però en aquella ocasió, aquell no parar d’estossegar no era provocat per un refredat mal curat que, prenent un xarop, es reduiria. Tampoc no suavitzaven l'irrefrenable tos, que provenia de més enllà de la gola, els caramels de menta comprats a la parada del mercat del barri. Ni tan sols reduir el consum de tabac una mica menys alleujava els espasmes. Fins i tot ell creia que les glopades de fum d’aquells cigarrets de tabac negre, erròniament el calmaven. Per fi, la insistència de la mare va guanyar i la visita al doctor de capçalera es va fer inevitable.
Directe i implacable. El metge va derivar la consulta de manera immediata a l’especialista, on li farien les proves diagnòstiques necessàries per saber el que passava.
I el que va emergir com a resultat ho va fer de sobte, disparat cap a la superfície, com quan intentes enfonsar un tap de suro a l’aigua i el deixes anar de cop.
La mare em va localitzar a la feina i em va demanar que hi anés. I un cop allà vaig rebre la notícia que em va fer trontollar. Com trontollen i es desequilibren els castellers abans d’esfondrar-se malgrat que l’enxaneta ja ha coronat fent l’aleta, així vaig quedar jo, per terra.
El pare tenia càncer i calia intervenir el més aviat possible.

II
Ens vam acomiadar quan el zelador el va venir a buscar a l’habitació de l’hospital per portar-lo a quiròfan. Ja li havien donat un sedant i això feia que, si més no, semblés no gaire espantat. Fins aquell moment semblava que esperàvem que passés alguna cosa i que ell no hi estava involucrat. Com si ell fos només un espectador.
Una estona abans, el doctor Serrano havia tingut a bé apropar-se a l’habitació, per saludar-nos i, potser, intentar tranquil·litzar-nos, en la mesura del possible, a tots plegats. Segurament va evitar donar una estimació del temps que caldria per a dur a terme la intervenció. Tirant pilotes fora amb explicacions al voltant de la preparació, la mateixa operació i la reanimació, es guardava cartes a la màniga i d’aquesta manera nosaltres no teníem on agafar-nos per patir o mantenir-nos expectants però mitjanament tranquils.
Un cop van confirmar el diagnòstic, la cirurgia radical era l’única opció: l’extirpació completa del pulmó afectat. Així de lluny s’havia arribat. Ens ho havien explicat sense gaires tecnicismes. Prou clar perquè la família ho entengués bé.
Per esperar, ens vam adreçar a l’espai reservat a la sortida del quiròfan. Semblava que hi tindríem notícies en pocs minuts. Però els minuts es transformaven en hores. El temps, a mesura que avançava, construïa terribles presagis dins les ments. La màquina de begudes calentes i la d’aigües, amb el seu brunzit dels motors, feien de companyia mecànica. Cadascú, amb els seus propis pensaments, intentàvem mantenir una expressió calmada i negàvem, gairebé vehementment, quan algú altre compartia amb tu la seva preocupació funesta.
Per fi, el cirurgià va aparèixer per dir-nos que ja s’havia finalitzat, que tot havia anat bé i que ara calia que, després del despertar, es mantingués en observació fins a l’endemà.
“Tot havia anat bé” era com una mena d’alliberament instantani i obria la porta d’entrada al que vindrà. Com un passadís llarg i en penombra.
Com seria la recuperació? Quedaria molt malmès?
Finalment quan el van portar de nou a la seva habitació ja estabilitzat, no semblava que hagués sofert una intervenció tan important. Sí que se’l veia afeblit, si més no a mi m’ho semblava, però no només físicament. Feble de persona. Feble de personalitat. No denotava por, ni preocupació, ni tan sols tristesa. Com si tot allò gairebé no anés amb ell. Però, desconcertant-me, li va sortir aquell humor negre que poques vegades exhibia: “— Ara, si tornés a fumar, només em faria la meitat de mal als pulmons”, va dir sorneguer.

III
Sempre que m’ho permetia la feina, l’anava a visitar a l’hospital. Semblava que dia a dia la recuperació avançava correctament. Sota el pijama s’intuïa l’embenatge que ocultava les marques de l’operació i, com que no hi havia cap signe extern evident de malaltia, ens fèiem il·lusions. Com si el fet d’estar allà a l’hospital fos culpa del refredat mal curat. Tant de bo hagués estat així.
Les obres de millora a la planta de l’hospital van permetre un canvi d’habitació a una altra, més confortable i amb un avantatge substancial. Era una habitació per a ell sol sense haver-la de compartir ni amb cap altre ingressat ni amb la seva sorollosa família. Després de forces dies ingressat vam pensar que mai és tard per millorar ja que creiem que faltava poc per que pogués marxar cap a casa.
Aprofitant aquella tranquil·litat i en un moment en què vam quedar ell i jo sols, vaig intentar parlar-hi com mai abans no ho havia fet. M’hauria agradat saber què pensava ell de la seva situació. Com se sentia de debò. Què se li havia passat pel cap amb tot allò. Tenia, directament, por a la mort? Però ni tan sols vaig poder encetar la conversa. En el moment d’esmentar lleugerament el nom de la malaltia, va dirigir la seva mirada cap a la finestra amb vistes a la gran ciutat. I va canviar subtilment de tema.
La tarda avançava i el cel s’enfosquia, com si presagiés noves que no serien bones.
L’ingrés a l’hospital s’allargava. Ens van dir que calia fer-ne més proves, i aquestes van oferir un resultat inesperat. Un diagnòstic que ningú ens havia advertit que podia passar.
Quan es fa una intervenció en què és necessari extirpar tot el pulmó, l’espai toràcic es va reomplint gradualment per un líquid produït per les mucoses del propi organisme que amb el temps es col·lapsa o es fibrosa. Però de vegades, la sutura interior del bronqui no cicatritza prou bé i es forma una fístula que pot arribar a infectar-se greument. Es va intentar posar remei mitjançant broncoscòpies per segellar la fístula. Però malauradament no va funcionar.
Els metges ens havien explicat les dues opcions, i va ser ella, amb l’ajuda de nosaltres els fills, qui va haver de prendre la decisió, una decisió sense tenir la seguretat d’estar encertant. A ell el vam mantenir allunyat. Potser per guarir-lo, per mantenir-lo al marge d’uns fets en què ell era l’autèntic protagonista i dissortadament víctima.
La primera, una acció quirúrgica que a tots ens va resultar espantosa només de pensar-hi, que si bé podia ser definitiva i resoldre el problema, podia comportar que ell no superés el postoperatori o la qualitat de vida posterior. La segona, deixar una obertura en el tòrax amb la condició de realitzar cures diàries sense excepció per evitar que, si es produïen, es generés cap mena d’infecció. No podíem imaginar exactament a què es referien amb “obertura en el tòrax”, però aquesta alternativa va ser l’escollida. Cara o creu.

IV
Era necessari que fos a primera hora del matí. M’havia compromès i no podia fallar. Malgrat la incertesa que em provocava, malgrat no saber com reaccionaria a la visió que m’esperava, jo devia estar allà. Era imprescindible no deixar-la sola en aquell tràngol i ajudar-la en allò que pogués. Un tràngol que ella havia acceptat amb coratge, però amb resignació. Tot com marcat a foc pel destí.
Puntualment, a l’hora acordada, vaig pitjar el botó amb el número del pis a l’intèrfon. En despenjar, no va caldre preguntar. Ella ja sabia que era jo i va obrir la porta. Mentre pujava les escales, el cor em bategava amb força i no pas per l’esforç.
Un cop al replà, ella havia deixat la porta entreoberta per no haver de trucar de nou i perquè entrés directament. Quan ens vam abraçar, vam notar-nos el nerviosisme però cap dels dos va voler fer cap comentari afegit. Ans al contrari, la petita cafetera ja fumejava fent arribar aquella olor que convida a imaginar com serà el primer tast abans d’assaborir-lo, com si aquell matí es tractés d’una visita familiar més.
Ell s’esperava al seu dormitori.
Ja ho tenia tot preparat: gases estèrils, aigua destil·lada, unes pinces, guants de làtex prims, esparadrap, iode i una llanterna. No vaig gosar preguntar per què necessitàvem una llanterna. Potser ella patia per si, just en aquell moment, marxava el llum i quedàvem a les fosques.
Amb amor va demanar que ell s’estirés al llit i es girés lleugerament cap a un costat. Després de treure’s la samarreta, va quedar a la vista l’embenatge que li havien fet el dia abans, el darrer, a l’hospital.
Tal com ens havien explicat, la nova intervenció havia anat bé i, passat pocs dies, finalment van donar-li l’alta per poder anar a casa.
Les instruccions eren concretes, a l’hospital, ella va ser instruïda sobre com fer les cures diàries a partir d’ara. Ja havia vist doncs, què hauria de fer i a què s’enfrontaria. Abans de començar va preguntar-me de nou si estava segur de voler estar present i veure el que ja ens va descriure el doctor com segona opció. Vaig afirmar rotund.
Amb cura, poc a poc, va anar enretirant aquell teixit adherit a la seva pell. Ell, immòbil, assentia: tot anava bé, no li feia mal. Va ser llavors que la mare em va demanar que prengués la llanterna i l’encengués. Vaig quedar tan sorprès, amb tantes ganes de plorar, que no vaig ser capaç de moure’m. De dir res. De retirar la mirada. Només de seguir les seves instruccions i respirar fons.
L’obertura en carn viva va quedar a la vista. A un costat, per sota de l’aixella però lleugerament cap al centre del tòrax, d’entre sis i vuit centímetres de diàmetre semblava com si un projectil d’immens calibre li hagués impactat.
Amb les pinces, poc a poc, va anar extraient les gases que ocupaven l’espai. Comptant-les una a una perquè no quedés cap. I era llavors, un cop feta l’operació, que calia verificar que no quedava cap gasa. Ni una sola. I aleshores, de nou, calia reomplir la cavitat fins l’endemà.
I per fer-ho calia il·luminar l’interior del seu cos amb la llum de la llanterna. Esfereïdor.
Una llum que em va deixar enlluernat per la grandiositat del que ella duia a terme i que jo, potser, no seria capaç d’assolir mai.

V
L’atenció continuada va permetre que la seva minvada salut i el seu estat d’ànim milloressin de mica en mica. Una treva, un temps entre guerres on la tranquil·litat, les visites dels fills, la il·lusió de veure com els nets creixien li aportaven un orgull silenciós, només visible per a qui sabia mirar a l’interior dels seus ulls. Però el temps, si l’empenys forçadament a cops de vida, avança més ràpid del que voldries imaginar.
Darrerament el trobàvem més apagat que de costum. Fins i tot en alguna ocasió semblava desorientat. No feia ni un mes que el pare havia de tornar a estar-se tot un dia a l’hospital per analítiques i proves. El metge ens va comunicar que com a resultat, els nivells de no sé quines proteïnes eren molt baixos. Això devia ser el que el deixava més exhaust. El tractament que calia fer era rebre transfusions i esperar la millora. I la millora va arribar els dies posteriors, gairebé inapreciable. Jo ja ho intuïa, sense una data determinada, però ho temia. Ja havia sentit parlar anteriorment això de les proteïnes i a què ens tocaria afrontar ben aviat. Era per això que ho esperava, però, per defugir-ho, mirava en la direcció oposada a l’inevitable.
Feia fred aquell dia de febrer. No calia que els homes del temps ho anunciessin: era clar que nevaria. Per si de cas, vaig preparar una bossa amb una muda per si havia de fer nit a Barcelona. Quan va caure la darrera nevada, ens les vam veure i desitjar per a poder arribar a casa, i no era qüestió d’assumir riscos innecessaris. Sóc de matinar i feia estona que era al despatx. Això em permetia endreçar la paperassa i fer gestions que més tard, amb les trucades que es produïen normalment, no eren possibles.
Eren quarts de nou quan va sonar el telèfon. Quan vaig identificar la trucada a la petita pantalla del mòbil ja em vaig trasbalsar. No em solia trucar tant d’hora. Era la mare.
— Hola mama, què passa?
— El papa ha marxat.
— Què vols, mama?
— Truca el teu germà i veniu, el papa ha marxat.
Ella plorava. Aleshores, jo també vaig plorar.
Al meu germà només li vaig dir el que havia dit la mare: “El papa ha marxat. Ves a casa”.
Vaig engegar el cotxe sabent què volia dir la mare. Conduïa amb una velocitat impròpia, com si hagués de trobar el pare uns carrers més enllà. A mig trajecte vaig desaccelerar.
La mare m’esperava al rebedor, com sempre, amb el llum encès i la porta, que fa de separació amb el menjador, tancada. En obrir, el metge i els tècnics d’emergències recollien. Vaig quedar-me uns segons perplex. La mare els havia trucat malgrat tot. Només van poder certificar allò que ella ja sabia.
Ho esperava. Feia temps que intentava imaginar-m’ho però quan el vaig veure al llit, tranquil i adormit per sempre, l’ofec provocat per l'embat de l'onada de tota la vida m’esclafà. No vaig sentir fred ni calor; només, incrèdul encara, vaig abraçar-me fort a la mare.
Des d’aquell moment, tot es va precipitar suaument, com enterbolit per una boirina. Ell marxava. Se l’enduien. No tornaria mai. El fred del carrer em deixava clara la realitat.
Encara ara quan vaig al barri em sembla que l’hagi de trobar.