A vegades... el poema

A vegades... el poema és una mica d’això.
A vegades... el poema i tres quarts.
A vegades... el poema. I són tres quarts de nou.
A vegades... el poema és tan difícil de concretar que em perdo en el discurs.
A vegades... el poema m’impedeix una visió global.
A vegades... el poema és tendenciós.
A vegades... el poema m’escriu a mi.
A vegades... els poetes són escrits pels seus poemes.
A vegades... la història escriu els seus poemes.
A vegades... tot poema és escrit per algú que no sabia escriure quan va néixer.
A vegades... el poema no vol intromissions.
A vegades... el poema vol suggeriments.
A vegades... el poema no gosa viure sense el seu poeta.
A vegades... el poema pretén molt més que transcendir.
A vegades... el poema creix i esdevé part teva.
A vegades... el poema et fa creure en un món millor.
A vegades... el poema se’t creua pel camí.
A vegades... el poema treu cap a la indecisió.
A vegades... el poema no vol ser escrit.
A vegades... tot i voler ser escrit, acaba per no pronunciar-se.
A vegades... el poema no arriba a néixer.
A vegades... el poema és concebut, però no passa d’aquí.
A vegades... el poema és el naixement del teu fill o de la teva filla.
A vegades... el poema entendreix la més denotativa humanitat.
A vegades... el poema no diu el que ha de dir.
A vegades... el poema entra en una gran polèmica.
A vegades... el poema no vol entrar a discutir.
A vegades... el poema t’interpel•la, quan estàs amatent a l’acritud de la creació.
A vegades... el poema no entén de virtuts ni defectes.
A vegades... el poema no veu sortida a la seva creativitat.
A vegades... el poema és tan repetitiu!!!
A vegades... el poema no respon a cap necessitat.
A vegades... el poema subestima tanta diversitat!!!
A vegades... crec que el poema no vol ser-ho.
A vegades... el poema no es forma de versos.

A vegades... el poema és allò que viu entre el que és fàcil d’imaginar i el que ens costa d’il•lusionar. Allò al qual no li donem cap valor i li donem tota la raó. Entre el sí i el no. Entre la destemprança i la sobrietat d’unes paraules encisadores, sense que se li atribueixi cap més capacitat. El poema no entén de dogmatismes, ni fanatismes, ni carrers sense sortida. El poema és ell i prou. No vol problemes, ni vol trifulgues. El poema vol entrar en el rebedor de la teva ment perquè li ensenyis el pis. El poema vol ser innocu, però cantar les veritats. Vol ser agut en el sentiment, calmós en la palpitació, profund en el respirar, manifest en la teva veu. El poema no vol fer-te mal. El poema és inofensiu, aïrat, noble, estrany, indeterminat. Té bona voluntat i vol recórrer a tu perquè li parlis i l’engrandeixis. El poema és llegenda viva, papir oblidat, futurible debat, coneixença sobtada, discursiva quietud. No és res més que allò que vols tu que sigui. Si vols que no sigui, no serà. O serà poema d’una altra gamma, d’altres autors o naturaleses. El poema que tu no escrius, l’escriurà la persona que ha de venir. Aquell que mai es presenta. Aquells que no coneixem. Els qui de la poesia en fan tot un detall. Aquells poemes són els que s’escriuran i determinaran tot encontre de poetes i les seves creacions. El poema és passatger i altruista. Vol donar part del nostre pensament al discurs global. Vol aportar alguna experiència vital al conjunt. Vol intercedir en qüestions elementals. El poema vol ser assumit per uns quants. El poema no vol convèncer a tothom. El poema no vol ser l’únic, ni exclusiu, ni extraordinari. El poema vol que l’acullin a la falda. Vol immiscir-se en el pensament d’alguna gent a qui li és propici. El poema s’esmuny, entre la cridòria, pels averanys d’una vida de complexitat i heterogeneïtat. El poema vol i no pot. El poema creu que pot ser llegit. Que pot ser aplaudit. El poema creu en les seves possibilitats, malgrat no sigui el favorit. No obstant, el poema manté les expectatives de ser difós. El poema no es veu a sí mateix com a únic de la seva categoria. Al poema li agrada participar, concursar, competir. El poema és més o menys bonic en funció dels ulls que el llegeixen i en tenen coneixement. El poema coneix i fa conèixer el món en el que vius. El poema és un bocinet de vida exposada al sol. És una mirada fugissera a un moment de la vida. El poema no transgredeix cap norma, ni llei. Ni tan sols pretén violar cap constitució. El poema no viola cap llei. El poema és lliure, com la seva rima, ritme i percussió. El poema vol arribar a quanta més gent millor. Perquè el poema és ambiciós i aspira a ser virtuós. Ser aplaudit i mostrat a la humanitat tal com és. El poema és obert a parlar de tots els temes. El poema és imaginatiu en el fons del seu ésser incorpori. El poema és d’una facilitat de paraula mai vista, ni contemplada per l’ésser humà. El poema té una salut de ferro. El poema creu en les seves possibilitats, malgrat ningú cregui que pot transcendir més enllà de les fronteres. El poema escriu que el seu autor és com és. El poema escriu a la humanitat. Li diu que es manifesti amb llibertat d’expressió, sense que això suposi violar la llibertat de pensament, ni ser irrespectuós amb el pròxim. El poema ha nascut molt temps de la ploma del seu escriptor. Uns poemes neixen de les tecles del meu ordinador i aquí els exposo. Fent lliure el seu accés, fent extensiu el meu pensament als qui estimo i als qui m’odien també. El poema tan sols s’odia a sí mateix, per no poder ser més popular, ni conegut. El poema empetiteix a cada intent d’incitar a la violència o a l’odi o al crim. El poema no és poema quan del poema n’extraiem allò negatiu que té la humanitat. Allò que deshumanitza, que destrueix, que odia, que banalitza, que discrimina, que menysté, que menteix, que respon a motivacions fosques i innombrables per la seva obvietat, no pot ser considerat poema. El poema hauria de ser alegre o trist, clar o fosc, però hauria d’expressar el lirisme d’uns moments d’inquietud humana. El poema aspira a ser retòric i fer de la retòrica del llenguatge, la seva eina principal. La resta la posa el poeta.

A vegades... el poema és tot això o ho té o ho busca.
A vegades... no!