A tu, midons

Només veure't em fixí en tu. Fins i tot el més despistat s'adonaria del que pel seu costat passava. Tanta és ta bellesa que ni els millors poetes podrien descriure-la. Els teus ulls blaus captiven tothom, ton somriure, simplement tu…

A més saps fer perquè aquell qui vulgues caiga de genolls davant teu. Ets precisa.
La teua alegria produeix que tothom vulga ésser amb tu, però solament estimes una persona i, no sóc jo aquell a qui li mostres el teu amor.

I em dol. Perquè des que et vaig veure t'he estimat com el qui més. Mai ningú podrà superar l'estima que sento per tu. A tothora estàs al meu cap. Pense com complaure't, com satisfer-te, com fer que et fixes en mi i com fer que m'estimes com jo ho faig.

Però no ho aconseguisc pas. No. Tu estimes ton xicon deixant-me de banda. I moro de dolor. Sento com si el cor m'apretès cada cop més, a cada instant, a cara batec. No puc deixar de pensar en tu, i em desespere, plore en silenci.

I és tan gran mon dolor que l'única sortida que tinc és la mort. I serà allí, al cel, on únicament em podré lliurar del meu turment. Però no és açò el que desitge ja que suposa oblidar-me de tu. I no. Vull que estigues sempre amb mi, encara que açò signifique tindre't únicament als meus pensaments, i sofrir, sofrir pensant en tu.

Però si siguès el cas que morint t'adonares de l'estima que et guarde, sens dubte, d'aquest món me n'aniria. Perquè únicament així, el teu amor em seria correspost.
Perquè sempre t'estimaré amb total desmesura.