A Morgan

Cada gemec penetra als meus pulmons, son els seus últims moments de vida. Tinc por, tinc por que es mori. Té els ulls tancats, i no em pot veure. Té els ulls tancats com cada cop que l'acariciava. Potser, potser es sent acariciat. Potser, potser ni l'ànima l'acaricia. Un altre gemec, com si jo els produís. Vull estar amb ell, que no pateixi. Costa de creure, la impotència que sento. Set anys, si fa o no fa, de convivència amb ell, i ara, ara s'acaben sense que hi pugui fer res. Fa mala cara i uns gemecs estranys i esgarrifosos, que entretallen les respiracions. Sempre m'han acompanyat els seus crits de vida, o de ganes de vida, des de la seva gàbia. Però aquest moment sembla com si tornés a sentir un silenci que no havia sentit en set anys. Poc a poc, perd les forces de gemegar. Poc a poc, costa més bategar, per respecte i per commoció. Sento com se'n adona que se li acaben els minuts, els segons… I no gosa obrir els ulls, per no enyorar més del que enyora. I perd les ganes de gemegar. Afluixen les respiracions, davant la meva mirada frustrada, i mor. Mor i al morir sento la culpa d'haver permès que es passés tota una vida tancat en una gàbia d'on mai hi sortiria. Mor i al morir sento el silenci.

Observo el desolat paisatge, veig el pot on sempre guardavem les plomes, hi havia vint-i-dues plomes, ara vint-i.dos records. A la paret on hi havia la seva gàbia, sols hi quedava un buit i una marca de rosec del seu bec. Al costat de la taula i dins la seva gàbia, el cadàver. El cadàver que ja no era cadàver, ja sols era pena. Penso que la seva vida va ser una pena constant, sempre cridant, sempre reclòs, sempre impotent, sempre plorant de ràbia. I encara al cadàver de pena, entre les pestanyes immòbils dels seus ulls s'hi dibuixava la ràbia. Agafem el cadàver, l'emboliquem amb un hule vell i per tirar i el llençem a una bossa d'escombraries, junt amb tot el pinso i la sorra de la gàbia. Tot seguit els meus pares el porten amb la deixalla. Tots tristos i amb pena, però sobretot, tots culpables i conscients que som uns miserables.

Sols em queda aquesta oportunitat per dir-te el que no t'he dit. Ara seràs per sempre lliure, com ho has volgut ser. Espero que hagis mort amb la mica d'amor que t'haguem pogut donar. Ho sento, sento haver-te donat set anys de vida en và i sols escasses estones de carícies. Ens mereixem el silenci que sempre ens vas amagar, i tu et mereixes la vida que sempre vas aportar. Siguis on siguis, Morgan, crida i viu. Siguis on siguis, morgan, crida i sigues lliure.