A Marçal

A l'atzar, agraeixo 3 dons...
HAVER NASCUT DONA, DE CLASSE BAIXA, I NACIÓ OPRIMIDA.

Mercè marçal....em va marcar moltissim...
Crec que, entre molts altres motius, va ser qui em va fer començar a escriure.

... que, a banda de Teresa Pascual, la Ma. Mercè ha estat una de les poques poetes -o caldrà dir poetesses?- que he llegit.
I és que això dels "renglons curts" no em 'fa massa', ni per llegir ni per escriure.

Té ritme, el teu poemeta. I és divertit.

PS. Gràcies pel comentari. Em sembla que és la història que ha triat el JSolé pel recull versió 2.0. Així que tu seras de les darreres en haver-lo llegit a RC.

Salut i rebolica, al·lota!

el teu poema-homenatge. És contundent i màgic, despert, tràgic i real. No sé què dir... m'ha agradat molt.

Sé qui ets,
te citen
i m'inciten
ulls desperts.

Aquest "sé" de cada inici d'estrofa té molta força, dóna molt de ritme i poètica. I al final l'encertes molt posant-hi el "sabré"...

Aquesta estrofa és genial:

Sé que quan véns:
de boca o bafarada
d'una afluència encantada,
és per més, que véns.


A més, aconseguieixes un final efímer i alhora etern; aquest interrogant amb parèntesi fa un efecte estrany. Primer una cadència suspensiva, després, i precisament per això, un regust inoblidable.

Potser només jo entenc aquestes paraules. Però m'ha agradat molt, i això ja ho notes.

-Filladelvent-

M'ha agradat molt aquest homenatge a la Maria Mercè.
Senzill, tendre, emotiu. Femení.
Me la va mostrar mon pare, que li agrada molt -eren del mateix any-, i que té força dels seus llibres.
Com ella estic també orgullosa d'haver nascut dona, de classe baixa -al menys en el sentit econòmic del terme- i nació oprimida.
I agraeixo a persones com tu, que feu poesies com aquesta -jo ne en sabria pas, diuen que sóc prosaica- que és la manera de continuar el seu camí.
Poesia que fa pensar, fa sentir i enriqueix la llengua. Fer poesia en un món tan poc poètic com el que vivim és tenir una esperança i comunicar-la als altres.
I un final que m'encanta: tot depèn d'un vers
--------------
T'agraeixo també el teu comentari al relat "de l'orgasme", i et diré un secret. La comparació de l'orgasme amb la sang que torna a circular, és meva; la de la pixera, va ser la mare qui ma va va fer notar; i la de l'esternut, clàssica del meu pare…
El cas és que per algun motiu, algunes noies pensen que sóc la persona adequada per explicar-ls-hi aquest temes, tot i que per exemple a l'escola, pràcticament mai en faig esment.
Però crec fermament en que un món amb més orgasmes, seria un món millor.

Una aferrada de companya que avui no s'adorm