Cercador
A LA SOLITUD DEL BANC
Un relat de: Andreu Martí i Cortada- Compartir:
La meva solitud, tan recelosa, es refugia en la teva, tan acollidora. Com la gorga que amansa i aquieta el brogit d'un torrent.
La meva solitud desconeix la quietud, és estonera i capritxosa i només viu en la seva veritat. La teva no comprèn ni la distància ni el moviment, és eterna i sincera, i admet tota mena de laments.
La meva solitud fosca i tosca alleugereix la pena i permet el descans, cert, però la teva és llum, guaridora de mena, i en el teu repòs hi rau, serena, la raó darrera que conforma tot allò que vull ser.
Comentaris
-
Tothom...[Ofensiu]Prou bé | 05-03-2023
... té un banc, un sofà un raconet que acull la nostra solitud i ens acorda amb la seva solitud acollidora. És el nostre.
Més que bonic: entranyable!
Amb total cordialitat -
Preciós[Ofensiu]Rosa Gubau | 04-03-2023
Aquest poema és tot un encert. Gratitud i realitat en dues formes de solitud..
Enhorabona Andreu.
Rosa. -
bonic[Ofensiu]Atlantis | 04-03-2023
Una prosa poètica molt bonica. M'agrada la comparació entre una solitud i l'altra i el què ho fa més interessant és què un dels elements sigui un objecte inanimat: un banc.
l´Autor
18 Relats
66 Comentaris
1723 Lectures
Valoració de l'autor: 5.00
Biografia:
Sóc català, friso i em deleixo per un estat propi que permeti la màxima expressió de la meva llengua.Fa molt temps que escric, però només quatre dies que ho publico a les xarxes.
M'agrada la poesia perquè la trobo una manera bonica d'escapar de la mentida.