A la cotilleria (editat)

A la cotilleria (Amabilitat)2

- Què dius? A mi em va passar el contrari.
- És que tu ets una mica bleda. El que et dic és que el Joan té les mans una mica llargues.
- No diguis bajanades. Si és molt amable!
- Massa i tot!
- Què vols dir?
- Mira : quan vaig arribar ja m’esperava amb aquella mirada una mica luxuriosa. Quan vaig demanar-li uns sostenidors em va preguntar si els volia per una ocasió especial. No em diràs que això són coses de preguntar!
- Dona...
- I escolta.. com que no em podia baixar la cremallera, de seguida és va abalançar per poder descordar-la.
- Per ajudar-te...
- Es va quedar a darrera de l’emprovador sense moure’s ni un moment. Jo, nerviosa , no sabia ni on era al dret ni al revés. Així que vaig haver de preguntar-li.
- La blonda va per fora, la part sedosa és la que toca a la pell. Això va dir-me...!
- No ho deia amb mala fe!
- Ah no? I que em digués: són de la seva talla? Li queden bé? Potser necessitaria una talla més.. Això ho trobes normal?
- És la seva feina...
- Deixa, deixa...Finalment me’n vaig comprar dos: un de negre amb puntetes i un de vermell amb transparències. Ben murri féu: molt bé senyora, bona elecció!. Bona elecció i què sabrà ell !!! És que em treuen de polleguera aquest tipus d’home. Me’ls va embolicar i m’hi va posar una etiqueta que deia: que en gaudeixi! Un desvergonyit!!!
- Amb mi va ser molt correcte.
- Si?
- Amb va somriure i em va demanar què volia. Li vaig demanar uns sostenidors. Me’n va ensenyar de diverses classes, suggerint els que li semblava més apropiats. Va ajudar-me a treure la jaqueta i amb la seva veu afable em va dir que s’estaria a prop per si el necessitava. Un parell de vegades vaig demanar fer un canvi i me’ls va portar enretirant suaument la cortina per donar-me’ls. Quan em vaig decidir em va preguntar si era per un regal o per una sorpresa i va tenir el detall d’embolicar-me’l i de posar-hi “espero que t’agradi”.
- Doncs mira tens sort! Jo sempre trobo venedors que se m’insinuen.