A la casa de Gala

Un relat de: BARBABLAVA

L'art em guareix,
mentre la brossa vessa
on hi havien viscut
moments, ara robats.
L'art és un orgasme,
si s'entreveu la bellesa,
la puresa
-encara que sigui petita
l'escletxa-
des del món carnal.
Per un raig d'aquesta essència
em venc la sang,
m'arrenco la pell.
No escatimo teixit, ni os,
ni vida.
No tinc passat ni futur,
ni destí ni dissort:
els degollo tots
a favor del present,
que si dura una mil·lèsima
de temps als ulls;
però en roman la bellesa
a dins,
ja és una eternitat.
Visca la meva set d'eternitat!
Visca el moment que dura l'art,
la gana, l'anhel,
l'embranzida,
l'erecció, la guspira
d'una obra,
obertura d'allò sublim!

(la compulsió de l'art em mena)

Comentaris

  • toc toc[Ofensiu]
    quetzcoatl | 03-05-2005

    Hola Barbablava!

    Feia dies que et veia comentar textos que jo tambe he acabat llegint i a vegades comentant, i la curiositat m'ha dut a mirar que tenies penjat per aqui... Dir-te que el poema que tens penjat a la biografia es absolutament precios i tendrissim, i per la qualitat del que he estat llegint imagino que deu ser teu, aixi que felicitats!! I res, volia rescatar aquest poema perque m'ha semblat molt bo: reflexiu, espontani, directe i bonic.

    Espero seguir-te la pista! ; )

    m

  • NO ÉS GENS ESTRANY.[Ofensiu]
    Maragda | 01-11-2004

    No em sembla estrany, no, per què jo també m'inspiro sovint amb la música. I tot i que m'agraden moltes menes de música,(Ètnica, Clàssica, Pop, Rock dur i no tan dur, Jazz i de Fusió....)he de reconèixer que les que realment m'inspiren són l'Ètnica i la Clàssica. Quan treballo, al taller, sempre canto. El cant antic és una altra de les meves afeccions que practico tant o més que l'escriure.
    No conec en Roger Mas. És la primera notícia que en tinc i m'agradaria saber-ne més detalls, doncs tens raó, és ben curiosa la coincidència en aquest fragment de cançó.

    La Maragda és una gemma que abans no m'agradava. Les que sempre havia vist eren opaques, petites i inapreciables. Les grosses, de talla clàssica, les trobava ostentoses, com el robí i el safir blau. I també sabia que la majoria d'elles eren tractades pel que fa al color. Però quan em van mostrar com cristal·litza de manera natural en forma d'hexàgon i en vaig poder contemplar exemplars en brut, tan perfectes, tan bonics, em va fascinar. Des d'aleshores, juntament amb l'òpal d'Austràlia i la turmalina "cor de síndria", és una de les pedres que més m'estimo. Per això he pres el seu nom com a pseudònim.

    I tornant a la nostra amiga Perfecció, podria ara manllevar-li els versos d'un sonet a en Shakespeare per dir-te:

    Però amic meu, si tu i jo formem u,
    (Si caminéssim junts i abraçats, així seria)
    estimant-me més a mi, t'estima més a tu.

    Per acabar, un darrer aclariment, car sembla que s'ha creat una petita confusió en quant a la identitat del meu sexe: sóc dona. I per cert, em dic Nausica.

  • L'art m'apassiona[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 30-10-2004 | Valoració: 10

    però com a espectador. Una vegada vaig pintar (fora de l'escola, s'entén, i per la meva pròpia voluntat) un paisatge en un llenç. Vaig decidir que era la gran obra de tota la meva carrera i la vaig tallar en sec. Així moren els grans genis!
    M'encanta la reflexió del moment per a l'eternitat. És la mateixa que jo tinc (suposo que tots tenim) en escriure alguna cosa. Tinc un poema, La raó del vent, on em vaig atrevir a posar en dubte l'eternitat de la paraula escrita. Algun comentarista m'ho va criticar. De fet, l'objectiu no era tant posar en dubte això, sinó dir que el temps era (és) poderosament indomable. I encara ara penso que, front el temps... què en quedarà, de tot plegat?
    Salutacions novament i fins la propera!

    Vicenç

  • Sobre l'Art.[Ofensiu]
    Maragda | 29-10-2004 | Valoració: 10


    Ets com un mirall. Llegint-te a tu, sembla que em llegeixi a mi. Impressionant! I si penses que camino amb la perfecció, aleshores caminem junts.

    Em preguntes si a més d'escriure també pinto o esculpeixo. La veritat és que he pintat i esculpit. També he fet ceràmica i esmalts al foc. Però em dedico al món de l'orfebreria.
    La fama, a través de l'art, mai no m'ha tret el son. No tinc afanys de fer-me coneguda, em sembla que no m'agradaria. En canvi sí que em complau la meva feina. Més encara: m'apassiona. Ser capaç d'imaginar una joia, tenir l'habilitat de dibuixar-la facilitant-ne la comprensió i després poder confegir-la, t'asseguro que és un plaer que no canviaria per cap altre.
    Ara bé, això m'aboca índefugiblement a l'abans esmentada solitut, només trencada de tant en tant -un establiment públic té aquestes coses!-per la gent que vé a fer-me encàrrecs. I si d'aquí m'arriba el reconeixement, és més del que podria aspirar.
    Considero l'art com un mitjà per a embellir la vida. Hi ha qui es dedica a provocar. No és el meu objectiu. A mi m'agrada més sorprendre. Sorprendre a algú regalant-li una peça que pensava comprar, només pel fet de saber-lo enamorat d'ella, i poder-li contemplar la cara enlluernada d'alegria, és un gaudi que no es paga amb diner. No obstant, no puc fer-ho massa sovint per què, si no, no en viuria...

    Ja ho veus, m'has fet una pregunta que no acabaria mai de respondre. I de tu, me'n penses fer cinc cèntims? Quina música t'inspira? ( Els 10's no sé si me'ls mereixo, però gràcies!)




Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de BARBABLAVA

BARBABLAVA

42 Relats

326 Comentaris

75222 Lectures

Valoració de l'autor: 9.65

Biografia:
He perdut l'ahir
en allò fugaç de la memòria.
I ara em llepo les ferides
sense saber d'on provenen.
He perdut l'equilibri entre passat i futur
i la memòria a llarg plaç
i les aspiracions llunyanes...
I ara, visc només
en aquest present tant emocionant
que m'esgarrapa
i és un goig sentir la seva urpada
esquinçant-me la pell
mai prou colrada.