3 Haikús (i un de fals)

No te'ls havia llegit fins ara!. M'agraden cada cop més. També en té la culpa en Bruixot, jeje.
Són uns versos madurats, que caminen sols. Molt bé, amiga!
Fins demà!

angie

Potser part del 'cumentari' de l'Autobahan siga veritat. Jo, però, no em preocuparia gaire dels aspectes originals -orientals- dels haikús: vivim i estem educats en un altre tipus de civilització i és aquesta a la qual hem de remetre'ns. I vivim al segle XXI, 'malgré nous'!
Així que... són bons, xicona, els teus haikús!!!
Salut i rebolica!

haikús, ja em llegiré bé en Flo per enterar-me, però els teus versos trasmeten profunditat, inteligència

Ostres, em semblen unes poesies boníssimes però em sap greu... no són haikus del tot o, com a mínim, tal com ho entenen en la tradició japonesa original.
No em fico en la quantitat de síl·labes i tota aquesta faramalla que ens té fascinats als occidentals però la gràcia del haiku està, pel que jo sé, en l'absència total del jo i de metàfores, que no d'imatges. metàfores tan belles com "mots bateguen" o "crits de sal" serien difícilment acceptades en un haiku tradicional (els mots no "bateguen" -aquesta funció la fa el cor-, ni la sal crida o els crits estan fets de sal, sinó tan sols d'ones sinodals -amb més harmònics que la mare que ho va parir tot- vibrant per l'aire... tot i que tothom amb un mínim de sensibilitat entén que el que pretens dir en ambdós casos).
Amb tots els respectes per a en Bruixot -el qual segurament deu de tenir uns coneixement literaris amb els que em podria fer miques d'una bufada- s'ha deixat de parlar de la part essencial dels haikus en l'escrit aquell. Recomano moltíssim els escrits d'anàlisi que va fer l'Octavio Paz sobre aquest tema. Reconec que estic molt influenciat per la manera en com l'home en parla. Els haikus són, alhora, tot i res, una bestiesa com una casa de pagès i, al mateix temps, la cosa més profunda del mon. És una història zen d'aquestes que porten de corcoll als orientals i als occidentals hipnotitzats per tot allò. A mi, personalment m'encanten. Per a molts occidentals, els autèntics haikus els deceben una mica perquè els sembla que es desaprofita una possibilitat de dir alguna cosa molt intensa d'una manera sintètica i no, això no és. Un haiku -amb això sóc una mica caparrut :D- no ha de ser mai emprat per a fer una frase important, un pensament retòric o un esbós de metàfora espatarrant. Tot això violenta la natura mateixa del haiku, totalment anti-metafòrica i anti-retòrica. Un dels més famosos és un que diu una cosa com:

Un estany,
raüc de granota
xof!

(o una cosa així :D)

És el tipus de cosa que sembla no res però que no enganya.
No me'n recordo de totes les normes ètiques dels haiku però les fonamentals serien que:
-Haurien de capturar un moment com si fos una fotografia: els sentiments ja els posaria el lector però l'autor és un ser anònim que descriu el que veu.

-L'autor la única cosa que fa -que no és poc- és, per a descriure aquell moment, escollir elements que col·lisionin entre ells mateixos per a crear una sensació de la qual el lector en traurà les conclusions (un haiku no diu "dos + dos" -i el lector intel·ligent en treu la conclusió de quatre o del que sigui si és un rebel o un ignorant- sinó "aquí hi ha un dos i allà i ha un altra dos" i el lector, que en principi segurament dirà "collons, i que n'haig de fer jo de dos dosos?" el que hauria de dir és "un dos aquí i un dos allà es barrejen dins el meu cap en una cosa nova que no sé quin nom té ni m'importa"). L'autor utilitza sovint imatges que generin un contrast. Els haikus provocaran el riure o la reflexió profunda i tant una cosa com l'altre són perfectament vàlides per a l'autor (no hi ha pocs haikus que, per a mi, són molt còmics però, no ens enganyem, mai són mostres d'enginy, com si fossin una frasse d'aquelles tan bones de'n Mack Twain, l'Oscar Wilde, el Chesterton o en Santiago Rusiñol, eh)

-El factor temps és imprescindible. Això vol dir que cal saber en quina època de l'any passa el que es descriu al haiku. El factor temps és vital per una pila de motius (la durada de la existència, la insignificància i la grandesa de l'instant fugisser, etc. tot això coses amb les que els orientals han fotut molt la tabarra omplint una pila de llibres fantàstics). Normalment ha d'haver alguna cosa que recordi que estem en alguna de les estacions de l'any. Això pot venir per algun element natural (el vent, la neu, una oreneta, etc) o artificial (un segador, les campanes de la missa del gall, el so de la discoteca estiuenca a les quatre de la matinada tocant la pera a tot el veïnat, etc) i l'element principal que anuncia això se'n diu "kigo", que no em facis ara dir que vol dir, però que ve a ser una cosa així com paraula clau. Així en el de la granota la paraula seria granota, precisament, perquè en aquell estany només hi ha granotes en una època de l'any. Com que no sé a quina època les granotes es posen contentes al Japó, aquesta informació sóc totalment inoperant de passar-la.

I bé, moltes altres coses.

El que si és cert que molts occidentals han mirat de fer haikus (jo he mirat de fer-ne algun i sóc una patata total) i alguns ho han entès molt bé però d'altres -molts d'ells, alguns dels millors poetes del mon- l'han, segons el meu punt de vista- cagat amb totes les forces. Un d'ells -ho sento -en Martí i Pol. Mira que és bon poeta aquest home! Mare de Dèu, si jo fes tan sols una ratlla com la pitjor que hagi escrit ja em donaria per servit però els seus "haikus en temps de guerra"... bé, no són males poesies i molt menys males frases, evidentment. Però com a haikus no funcionen perquè la presència del "jo" és aclaparadora fins a rebentar. L'home estava molt emprenyat i frutat per la guerra de Bòsnia (qui, amb dos dits de front no hi estava en aquell temps?) i utilitza la forma del haiku per a deixar anar una pilka de reflexions sobre la guerra, algunes d'elles segurament brutals però... ostres, que no haguès escollit la forma dels haikus per a fer això. Bueeeeeno, cadascú és molt lliure de fer el que vulgui, nomès faltaria però, sorry, senyor Pol, el que va fer -amb tota la sensibilitat i tècnica més exquisida del món- no són haikus. Un haiku no és una "reflexió". Com a màxim seria una genuflexió però em temo que ni això.

Dèu ni do, eh? :D

Haiku, una paraula que pràcticament vaig descobrir sopant amb en Bruixot, na Leela i tu i de manera bastant (H)original, entre arrossos negres i postres eJpectaculars.

M'agrada molt escriure'ls, i també llegir-los, així que m'il·lusiona trobar aquest petit recull d'alguns dels que has anat penjant al fòrum o a altres llocs. En llegir-los, record quasi perfectament les imatges o lletres que amb tanta rebolica els varen inspirar, i hi respir la sensació de pau i harmonia que un haiku (diria jo) ha de transmetre.

El darrer vers del quart hauria de ser femení, potser sí, però si el mestre Bruixot el dóna per bo, bo serà!

Cap de setmana:
el mal de Coll m'encanta.
Ets la més bella.

NiNeL

que això de fals
sols ho diuen
els que menjen....
ufals!

El primer,
tot juganer,
ai ai ai
que quin merder
ens espera
Que ve!
Que ve!

El segon
ens fa pensar
qui és seduïda?
qui té la mida
per mesurar
el món?

I el tercer
ai quin mareig
de tantes corbes
que no m'hi veig
i quin merder!

Sort que el que és
tot i no ser
i va el darrer
ens fa saber
que es diu molt més
sense dir re.

X!

Merci pels teus haikus!!!!!!!!!!!!!!